Records històrics: Carlos Broncano: 30 anys de l’All Star a Primera B amb triomf colomenc

Aquest article va ser publicat el 12 de març de 2021 / Fotografies cortesia de Fran Torres

Fa avui just 30 anys, un colomenc, Jose Carlos Broncano, va ser el protagonista de l’All Star de Primera B que es va jugar a Guadalajara. Un format, en el seu inici d’expansió, que portaria al jugador colomenc, de manera fortuïta, tal i com més endavant es resoldrà, a estar entre el millors i ser dels millors del partit de les estrelles i inesperat campió d’esmaixades.

Per no avançar cap dada, ja que el mateix Jose Carlos farà la seva narració del que va passar a Guadalajara, en especial, al campionat d’esmaixades, va participar en el partit de les estrelles de Primera B, jugant a l’equip del Grup Imparell de la Primera B, compartint equip amb Leonard Taylor, John Kooe, Joan Peñarroya, actual entrenador del Baloncesto Burgos a l’ACB i jugant al Baloncesto Tenerife, Derrik Hamilton, Jose Luis Sanchez-Burgues, de l’equip amfitrió, un jove Ferran Lopez camí de l’ACB, el llegendari pivot soviètic Vladimir Tachenko, el també llegendari amb el Baloncesto Estudiantes, David Russell i Jackie Dorsey del Baloncesto Tenerife, essent entrenats per Ricardo Perez de Rueda. Com curiositat, l’equip del Grup Parell, era entrenat per Manuel “Pirulo” Fernandez, cunyat de l’entrenador de l’equip en l'All Star del jugador colomenc.

Carlos Broncano va destacar en el partit de les estrelles, amb 14 punts anotats, demostrant una molt bona química amb el gegant rus Vladimir Tachenko, que va donar 4 assistències al jugador colomenc.

Però marxem abans del partit, ja que Broncano representaria al basquetbol colomenc, en el concurs d’esmaixades. Deixem que ell mateix ho expliqui, recuperant una crònica seva publicada al blog “Memorias de la Historia del Basket SCG”.

“Recordo aquell concurs d'esmaixades amb nostàlgia. Jo ja havia participat en altres on la sort m'havia acompanyat, però aquell va ser molt especial per a mi. Malgrat que el temps anat ha esborrat els detalls, en la meva memòria han quedat gravada les sensacions, les situacions i les emocions que vaig viure aquella tarda inoblidable de fa gairebé 25 anys. La tarda en què vaig creure levitar. Aquell any era la meva tercera temporada a la categoria sènior. Era la temporada 1990-91 i estàvem recent ascendir de la qual en aquells dies era la Segona Divisió Catalana. Vam començar la lliga amb la mateixa dinàmica que acabem l'anterior: guanyant-ho tot. Per a mi era un gran repte, ja que somiava amb l'ACB i restituir a el club a la seva categoria d'origen. Però passades unes jornades vam començar a patir baixes per lesions i l'equip se'n va ressentir. Una d'elles va ser la de l'americà Marvin Alexander. Sempre he dit que Marvin era el millor 4 amb el qual he jugat i que les lesions, a vegades molt greus, no li van permetre triomfar com hagués merescut. Entre la gent d'aquest esport i en els clubs que va militar encara avui se'l recorda com un jugador extraordinari. 

Aquella temporada es va celebrar l’All Star de la Primera Divisió B del bàsquet nacional, el que avui es coneix com LEB Or. Es va fer una selecció dels millors jugadors de cada equip i del nostre club va ser triat Marvin. No obstant això, una inoportuna lesió de genoll el va deixar fora de combat. Com una de les normes d'aquell All Star era que cada club fos representat per almenys un jugador, em va tocar substituir Marvin. No sé si jo era el candidat ideal, però la veritat és que aquell inici de temporada estava amb una mitjana de més de vint punts per partit, era el segon màxim anotador de la lliga i el primer màxim anotador nacional.

Recordo que el meu mànager, Lorenzo Alocén, em va trucar i em va informar abans que el club de la convocatòria. Va ser ell, qui em va proposar per al concurs d'esmaixades, hi havia una vacant. I la veritat és que la proposta em va il·lusionar.

Aquella temporada l’All Star es va celebrar a Guadalajara i van participar jugadors coneguts que havien triomfat a l'ACB com Eduard Sabater, Sergi López, Cherokee Rhone, Joan Peñarroya, David Russell, o el gran Tachenko. Vam arribar a la ciutat el divendres, un dia abans del partit. L'ambient entre els convocats era extraordinari, festiu, molt cordial. A l'endemà, vam entrenar a primera hora, una mica de tir per familiaritzar-nos amb les pilotes i poc més. Al pavelló hi havia molta gent, els mitjans de comunicació de la ciutat li havien donat una gran cobertura a l'esdeveniment.  

Acabat l'entrenament vam anar a dinar, vam fer migdiada i a les 18.00 hores ens vam anar cap al pavelló. El concurs d'esmaixades se celebrava just abans de el partit. Recordo un pavelló ple a vessar. Més de dues mil persones van acudir aquest dia a veure'ns. Era emocionant. El públic de Guadalajara es va bolcar amb nosaltres. Recordo que vaig escalfar i vaig estirar a consciència. El parquet estava molt net, impecable, la sola de les sabatilles quedaven "enganxades" i emetien aquest conegut i típic espetec. Les pilotes eren noves i el cèrcol estava suat i tou, com a mi m'agrada. La veritat és que em sentia bé, amb molt bones sensacions. Mentre escalfava em vaig adonar d'un detall important: tots els participants en el concurs menys, un jugador del CB Guadalajara, eren americans. Això i que un servidor era el més baixet de tots. Vaig reflexionar i em vaig plantejar el concurs com un regal, la cirereta d'aquell meravellós cap de setmana que m'estaven regalant, en què un jove de vint i pocs estava gaudint del que més li agradava fer en la seva vida: jugar a bàsquet. 

A la primera ronda del concurs havíem de fer dues esmaixades. D'aquí passarien quatre jugadors a la segona ronda amb altres dues esmaixades més. I a la ronda final, dos participants que executaríem les dues últimes esmaixades. Jo ja tenia en la meva ment les dues primeres esmaixades. Faria els millors de la meva repertori. No hi havia una altra possibilitat si volia mantenir les meves opcions davant d'una competència tan extraordinària. Totes les esmaixades que vaig fer van ser còpies, i evidentment salvant les distàncies, de dos jugadors mítics per a mi, Michael Jordan i l'elegant Doctor J, Julius Erving. La meva actuació en aquell concurs va ser el meu particular homenatge a aquells dos monstres d'aquest esport. 

Vaig començar el concurs amb una esmaixada des de mig camp, encarant la cistella per la dreta. Vaig llançar la pilota perquè botés i quedés a prop de la cistella. Allà la vaig caçar en l'aire, però vaig fer la batuda amb tanta potència i precisió, que em va donar temps de baixar la pilota entre els meus fèmurs i ficar-la per sota d'esquena a l'anella. El pavelló em va aplaudir moltíssim i m'ho van puntuar molt bé. Vaig notar que el públic estava amb mi. Suposo que el fet de ser el més baix dels concursants va tenir un efecte "simpatia" entre el respectable. 

Va arribar el moment de la segona esmaixada. En aquest cas vaig utilitzar una altra de Jordan, aquell amb que va guanyar el concurs d'esmaixades de la NBA, entrant per l'esquerra i matant amb la dreta a 45 graus de la cistella i de terra. Jo ho vaig fer entrant per la dreta, matant amb l'esquerra i executant la batuda amb dos passos. La diferència és que Jordan ho fa amb l'aturada d'un temps i els peus mirant la grada i li dóna una sensació d'estar levitant, de sostenir-se durant uns segons en l'aire. El públic va entendre la meva intenció i el jurat també: vaig obtenir 10 punts. I com que el que no vol la cosa, ja havia passat a la segona fase, amb tres americans més que em treien un pam. Van quedar eliminats el jugador nacional de el CB Guadalajara i un americà.  

En la segona fase del concurs em vaig mantenir fidel al meu estil i vaig seguir amb l'estratègia plantejada des de l'inici: no repetir la mateixa esmaixada a la competició. Com a tercera esmaixada del campionat, i primer de la segona ronda, vaig optar per llançar la pilota al tauler des de mig camp, caçar-la en l'aire i ficar-la a dues mans. Ho vaig fer i vaig acabar de ficar-me el públic a la butxaca. El jurat m'ho va puntuar amb bona nota, però no era suficient per passar a la següent fase, ja que els americans, especialment el del Cajamadrid, Coleman va fer una esmaixada increïble a cèrcol passat i saltant fora de l'ampolla.

La genial actuació de Norris Coleman em va estimular. Ara volia fer una esmaixada que Jordan li va copiar a Julius Erving i que va ser la icona del popularíssim marxandatge. Es tractava de sortir des de la cistella contrària botant, agafar molt impuls, fer els dos passos i donar l'últim el més llunyà de l'anella. Erving i Jordan, les superestrelles de la NBA, l’executaven trepitjant la ratlla de personal. Jo, fins aquell moment, havia aconseguit matar la pilota des de la discontínua del cercle. Així doncs, el repte era enorme. Recordo que quan em vaig dirigir a la cistella contraria per sortir, hi va haver gent de el públic que es va aixecar del seu seient. 

Sens dubte sabien quina era la meva intenció. Vaig mirar la cistella i em va donar la sensació que estava més a prop del normal de la ratlla de personal. Vaig sortir amb una progressió fins arribar a el mig camp on vaig accelerar fins a la batuda, vaig fer els dos passos i vaig saltar amb tota la força que em van donar les meves cames. En el transcurs màgic del salt veia que la cistella s'acostava i que "surava" en l'aire més del que és habitual ... Em va anar pels pèls, una maniobra arriscada, però vaig arribar a ficar-la dintre. El públic es va aixecar dels seus seients i em va aplaudir enfervorit. El jurat em va atorgar un 10. Per cert, que dies després del campionat un dels jugadors convocats em va dir que el meu taló havia trepitjat la ratlla de personal. 

I vaig passar a la final amb l'americà del Cajamadrid, que havia realitzat un concurs de somni. Per a mi allò era molt més del que havia somiat. Estava més que satisfet. En la fase final calia fer dues esmaixades més. Vaig optar per fer una entrada perpendicular al tauler, girar 360 graus i ficar-la. Ho vaig fer amb una sola mà i em van puntuar amb nous i deus. Minuts abans, el meu oponent Coleman, del Cajamadrid, havia fet una increïble esmaixada d'esquena que va obtenir 10 punts. Després de la meva primera esmaixada, li tocava de nou a Norris. Per a la seva segona esmaixada, l'americà va triar saltar des de molt lluny, llançar la pilota i ficar-la amb molta força, però va fallar. En el segon intent va fer el mateix, però saltant des de més lluny i intentant matar la pilota amb més força. No obstant això, la pilota va rebotar violentament amb el cant de l'anella i va sortir acomiadat el cèrcol contrari. Va faltar poc perquè la pilota caigués a la cistella oposada. No m'ho podia creure, el campionat era meu, simplement calia fer una simple esmaixada i portar-me el trofeu i el xec. Recordo que vaig mirar a Eduard, l'entrenador del CB Andorra, i es va posar el dit índex en el seu cap en un missatge clar. El vaig captar de seguida. Vaig pensar en aquell públic, havien vingut a veure espectacle i vaig optar per no canviar el que ja tenia en ment. 

De nen vaig veure una final de play-off de la NBA entre els Sixers i Lakers, una esmaixada de Julius Erving que va fer després d'un robatori de pilota. Davant ell estava el gran Michael Cooper. Julius va agafar la pilota amagant-la en el seu avantbraç, la va pujar d'esquerra a dreta i la va matar amb l'elegància única d'un mite del basquet. Sempre he pensat que aquella era la millor esmaixada que havia vist en la meva vida i que algun dia ho havia de fer. I aquest dia havia arribat. 

Em vaig situar en la mateixa posició on el Doctor J havia robat la pilota i me'n vaig anar a cistella. Vaig amagar la pilota en el meu avantbraç i la pilota va relliscar, va picar en la cantonada de l'anella i se'n va anar a la taula del jurat enderrocant tots els cartells de puntuació. Havia fallat de la mateixa manera que Hamilton i estava cometent el mateix error. Em van tornar la pilota i vaig veure que era nova, flamant i tenia poca adherència. Em vaig anar a el carro de pilotes i la vaig canviar per una altra més usada. En cap moment em vaig plantejar canviar la esmaixada i assegurar el campionat. 

Volia fer-ho. Em vaig col·locar en la mateixa situació de sortida, vaig botar dues vegades, vaig posar la pilota a l'avantbraç i, aquest cop sí, vaig notar que estava ben subjecta. Llavors la vaig aixecar d'esquerra a dreta i la vaig ficar amb tota la ràbia del món. La pilota va entrar a la cistella amb tanta força que va rebotar a terra i va sortir disparada al sostre del pavelló. El públic va aplaudir molt la esmaixada que jo havia somiat des que era un nen. Poques vegades a la vida he viscut una sensació tan gratificant en una pista de bàsquet. Va ser un d'aquells instants màgics amb què ens premia aquest esport meravellós. Vaig saltar, vaig somiar, vaig guanyar. I va ser el públic el que em va impulsar cap amunt, el que em va sostenir en l'aire. 

Sí, aquella tarda vaig creure levitar ... Vaig creure?"