Segons de possessió. El “multiclub”, el primer efecte de l’aprenentatge (la primera direcció tècnica a l’APADA i Femení Santa Coloma) -Segona part-

Article publicat el 12 de desembre de 2022

En l’anterior capítol d’aquests pensaments en veu alta sobre el meu recorregut com entrenador m’havia centrat en el 50% de la temporada 1999-2000, on el meu primer any com màxim responsable esportiu de l’APADA Sagrat Cor va ser el protagonista de l’anterior entrega. L’altra 50% va ser el Femení Santa Coloma, una entitat femenina, comandada per els germans Tricas, Quique i Jordi, amb una aposta valenta per el basquetbol femení com alternativa al B. Draft Gramenet, però no, no vaig entrenar allà a cap equip femení. 

I es que la història es força curiosa ja que em va trucar un amic dels bons dels de sempre i un altre entrenador retirat com jo, el Sergio López. En Sergio em va trucar inicialment per jugar!!!, en un equip sènior on ell jugava i que s’havia afegit a la estructura del Femení Santa Coloma, ja que ell entrenava un dels equips del club i que venien, inclòs ell, en bloc del B. Draft Gramenet. Amb una lesió greu al colze esquerra jo volia jugar i això li vaig transmetre i aleshores se li van obrir els ulls perquè em volia com entrenador i no sabia com plantejar-m’ho així que va anar a lo fàcil que era captar-me com jugador.

Aquell projecte  era a mig termini perquè la idea era jugar a Lleure i després fer-ho a la Tercera Catalana, i per mi, aquell projecte no em va generar cap dubte, ja que em tornava a portar a la competició amb un sènior i em donaria la oportunitat de cultivar una gran amistat posterior amb el Sergio de les que realment son importants. Era igual que entrenéssim a la mini-pista descoberta del Col·legi Can Zam, passant un fred del dimoni a l’hivern, perquè els jugadors volien aprendre i superar la difícil prova de jugar en una competició sense sentit com era Lleure per un equip que vol anar a competir. 

Era un molt bon grup de jugadors i amb especials capacitats i que els recordo com si fos ahir, i això que han passat gairebé 23 anys. Per nomenar uns quants començaria per Sergio, un base molt hàbil, fan de Bodiroga fins al límit de fer els seus moviments a pista; Ñete (Antonio), un base esquerrà, amb una velocitat endiablada i un tir exterior sense gairebé saltar que era meravellós (recordo un festival de triples a Lloreda per part seva); o Jose Antonio Morón, un cinc dels d’abans, un Hakeem Olajuwon (pels fans dels 80, ara no hi ha jugadors així) però més directe i amb menys fintes.  I que no s’enfadin la resta de jugadors que no els anomeno però sempre estaran en aquell equip que va ajudar-me a entendre que es pot treballar en dos clubs, sense “intoxicacions” sempre i quan les categories siguin diferents i poder donar el 100%.

_{Una de les formacions del senior / Fotografia: Font desconeguda}

Aquella temporada, amb les característiques dels jugadors que teníem, vam posar de moda una defensa 1-3-1 que no es veia enlloc i que ens donava la meitat dels partits ja que recuperàvem forces pilotes gràcies a la pressió defensiva i els 2c1 en les cantonades. Crec que només vam perdre un partit, si no recordo malament al Poliesportiu de Llefià, i vam quedar primers de grup, fet que no era el més important sinó treballar una dinàmica d’equip de cara a la següent temporada, i que també em convenceria de la necessitat de planificar, en aquest cas, en un projecte a dos temporades, que més endavant veureu que serien 3 temporades.

"Aquell projecte  era a mig termini perquè la idea era jugar a Lleure i després fer-ho a la Tercera Catalana, i per mi, aquell projecte no em va generar cap dubte, ja que em tornava a portar a la competició amb un sènior i em donaria la oportunitat de cultivar una gran amistat posterior amb el Sergio de les que realment son importants. Era igual que entrenéssim a la mini-pista descoberta del Col·legi Can Zam, passant un fred del dimoni a l’hivern, perquè els jugadors volien aprendre i superar la difícil prova de jugar en una competició sense sentit com era Lleure per un equip que vol anar a competir"

Aquell equip, on s’unia esforç i amistat, era molt diferent al meu primer sènior, a l’AE GramaJove. El grup de jugadors coincidien en ser excel·lents grups de treball però de tots dos guardo dos factors importants d’ensenyança personal, els primers era la importància del grup humà com “maquinària” de funcionament fonamental d’un equip de basquetbol i el segon, la importància de la planificació, de no córrer per arribar, de no voler saltar sense saber caminar, i de la paciència i confiança en el treball estructurat com objectiu final.

Com he comentat abans la temporada a nivell esportiu va ser molt bona i es van posar els ciments de la següent temporada però la temporada no acabaria com s’esperava. Em van convocar, com entrenador de l’equip sènior masculí, els responsables del club, Jordi i Quique Tricas, per parlar i planificar la temporada següent anant tot sobre la normalitat prevista però una setmana més tard, es va tornar a repetir la reunió, i allà em vaig perdre. I em vaig perdre perquè tots dos germans ens van comunicar que Femení Santa Coloma es desfeia, que cessava el club de les seves funcions, i no vaig saber el motiu o els motius, i a dia d’avui no els sé, i la veritat es que no he volgut mai parlar amb el Sergio (López), en les tardes posteriors de xerrades de basquetbol i altres herbes, d’aquest tema, perquè crec el tema no anava amb mi, l’entrenador de l’únic equip masculí d’un club femení, o pot ser si, però no he acabat de trobar cap relació.

Sortint de la reunió, el club es va trencar. Per una banda, el sènior masculí, amb el projecte de dos anys desapareixent del no res i el junior femení de segon any entrenat pel Sergio López, amb jugadores de força talent, comandades per la seva germana Susana, i per altre costat, els dos equips femenins restants, un sènior femení, i un altre junior femení, més a prop filosòficament dels responsables del club. 

Un servidor, es va moure ràpid i vaig contactar amb el Raúl Ruiz, entrenador colomenc i immillorable persona, ja que s’havia fet càrrec esportivament d’un projecte ubicat al Poliesportiu de Montigalà, anomenat CB Puifgred, agafant el nom d’un dels barris que formen Montigalà. En Raúl, tot un referent en el basquetbol escolar colomenc, va oferir-nos entrar al club, i d’aquesta manera, el masculí podria continuar amb el projecte i aquest cop a Tercera Catalana, i el femení faria el salt a Sots 20.

Allò va ser tant ràpid com la desgraciada desaparició del Femení Santa Coloma, un club que va treballar el basquetbol femení amb unes condicions molt difícils, però que va donar pas a una nova etapa molt interessant que va començar molt forta però que es va anar desinflant, per un motiu que desvelaré a la propera entrega. Trobar una persona com Raúl Ruiz, que entén el basquetbol constructiu es el millor mirall on et pots mirar dins del basquetbol.

Aquesta va ser la temporada 1999-2000. El canvi de segle em va portar amics per sempre i una forma de veure el basquetbol diferent, des de la gran responsabilitat de dirigir esportivament un club a intentar fer gran una cosa petita, i de totes dues coses em sento molt orgullós.

David Parra