Estimar el bàsquet

Article publicat el 25 de febrer de 2024

Article publicat a la versió digital de Diario de Cadiz, per part del periodista Montiel de Arnaiz al maig de 2022 

És un esport en què, com a la vida, on més s'aprèn és en els moments baixos. I t'ensenya a superar-los, a tirar endavant, a esforçar-te per millorar. 

La imatge va ser desoladora. El president del San Pablo Burgos, un empresari immobiliari del no nom del qual no vull acordar-me, va baixar a la pista després d'una derrota i va obligar a crit pelat els seus jugadors que s'agenollessin en mig camp i demanessin perdó a l'afició després d'haver-se consumat el seu descens de la Lliga Endesa. La fotografia presenta un tipus ben vestit assenyalant el pis alhora que brama amb gest crispat i autoritari. En veure la imatge vaig pensar: "això no és bàsquet, això no és l'esport que estimo".

Em vaig sentir malament pels jugadors, però sobretot perquè cap d'ells es plantés davant l'inversor -que està unificant els equips de futbol, bàsquet i handbol d'Algesires, segons em van xivagar no fa gaire- i li digués que no, que l'esclavatge no existeix a Espanya, i que no acceptaria aquesta manera de derivar responsabilitats per la seva mala gestió esportiva cap a uns professionals que anímicament estaven destrossats en aquell precís moment. És clar, cal ser comprensiu amb ells. Els agafaria en un moment de debilitat i tristesa, es veurien forçats per la pressió. Què dirien els socis si algun s'hagués negat a la genuflexió? Segurament s'hauria assenyalat per sempre. No carregaré les tintes contra els jugadors, que ja van tenir prou amb aquesta situació tan ridícula i vergonyants . Però això no és pas bàsquet.

_{Fotografia: autumnscraftycorner.com}

Bàsquet és Laia Palau retirant-se després de tota una carrera d'èxits, als 42 anys, havent estat exemple per a dues o tres generacions de jugadores i aficionades. O el joveníssim Luka Doncic , que va deixar el Reial Madrid per trencar els esquemes d?una NBA boja pel triple, gràcies a Stephen Curry. Bàsquet és també Richi González Dávila, entrenador emigrant, sempre disposat a oferir un bon comentari analític, un vídeo interessant, el meravellós do de la projecció. Bàsquet és Kobe Bryant convertit en llegenda. Ells sí que són l'esport que estimo.

"És un esport en què, com a la vida, on més s'aprèn és en els moments baixos. I t'ensenya a superar-los, a tirar endavant, a esforçar-te per millorar"

Parlem d'un esport gregari i comunitari on millors i pitjors conviuen amb una finalitat única a l'interior d'un rusc humà i perfecte. Michael Jordan ens va ensenyar que un jugador estel·lar que anotés 35 punts per partit no era ningú a playoffs sense uns companys que li posessin els bloquejos, que defensessin fins a l'extenuació, que anotessin en els moments decisius. Aquesta és la màgia del bàsquet: l'esforç col·lectiu genera miracles, remuntades, èxits i victòries. I derrotes. Bàsquet és també veure's superat a l'u contra un, al cinc contra cinc, amb la pissarra aliena. 

Bàsquet és perdre i aprendre, superar la frustració amb elegància i valentia, la justa per marcar-se l'objectiu de la revenja. És un esport en què, com a la vida, on més s'aprèn és en els moments baixos. I t'ensenya a superar-los, a tirar endavant, a esforçar-te per millorar. 

Per mi és l'esport perfecte i he tingut la sort i el privilegi de gaudir dels múltiples èxits que ha ofert la disciplina a Espanya, a tots els nivells competitius nacionals i internacionals. Després d'anys de daltabaixos, això sí. Per això hem d'anar amb compte amb aquests inversors procedents d'altres indrets, d'altres esports. Ells no estimen el bàsquet. Per a ells no una religió del cor, sinó una altra promoció d'habitatges. I els seus jugadors, simples instruments d'un sol ús. Gent com aquesta sobra al bàsquet, intentem no deixar-la entrar.