Nens mimats, adults febles: arriba la 'generació toveta'

Article de Berta G. de Vega (@martinidemar) publicat a la versió digital de La Razón / Fotografia: Ertheo

Suma escolar: pares que porten la motxilla a l'infant fins a la porta de l'escola + pares que demanen que no es premiï als millors de la classe perquè els altres poden traumatizarse + pares que li fan els deures als nens que prèviament han consultat en els grups de WhatsApp = nens tovets, hiperprotegits i poc resolutius. 

Explica Eva Millet, l'autora de Hiperpaternidad (Ed. Plataforma), que ja hi ha nens que, al caure, no s'aixequen: esperen aquesta mà sempre atenta que tirarà d'ells. En certs col•legis han començat a prendre nota. I, en alguns països, el caràcter ja forma part del debat sobre l'Educació. Això no és la nova pedagogia. Gregorio Luri, filòsof i autor de el llibre Millor Educats (Ed. Ariel), sol recordar que l'educació del caràcter és tan tradicional en certs col•legis britànics com perquè hi hagi arribat als nostres dies una frase atribuïda a Duc de Wellington: «La batalla de Waterloo es va començar a guanyar en els camps d'esport d'Eton». En els camps de Waterloo o en les pistes del mític col•legi anglès, bressol de l'establishment, cap nen esperava que li aixequessin si podia sol. 

A Espanya, es parla de «educació en valors», però pot ser que no sigui el mateix. El caràcter s'entén com tirar-li valor, coratge, actuar en conseqüència quan se sap el que està bé o està malament, no limitar-se a indignar-se. Com diu Luri, «ara mateix a Espanya els fomentem la nàusea en lloc de la gana». En la seva opinió, els nens d'ara saben quan s'han de sentir malament davant determinades conductes, però educar el caràcter és animar-los a fer un pas, a ser exemple, al fet que els seus valors passin a l'acció. Si estan assetjant a un nen, no callar i protegir-lo. Dir no a la pressió de grup. 

El caràcter ha tornat quan s'ha estat conscient que podríem estar criant a una onada de nens massa tovets. Amb pares que es presenten a les revisions d'exàmens dels seus fills, que escridassen els àrbitres en els partits i que han fet el buit a nens que no convidaven els seus fills als aniversaris. «Jo he tingut a un xaval de 19 anys que se m'ha posat a plorar perquè li vaig suspendre un examen», explica Elvira Roca, professora d'institut. «Li vaig dir que no em donés l'espectacle. Va venir la seva mare a veure'm i em va dir que havia humiliat al seu fill. Li vaig haver de dir que estava sent ella qui li humiliava a ell».

COM AL RUGBI

Nicky Morgan era ministra britànica d'Educació amb David Cameron i va fer bandera de l'educació del caràcter. «Per a mi, els trets del caràcter són aquestes qualitats que ens engrandeixen com a persones: la resistència, l'habilitat per treballar amb altres, ensenyar humilitat mentre es gaudeix de l'èxit i capacitat de recuperació en el fracàs», deia en la seva croada per estendre aquest tipus d'educació, molt vinculada al rugbi. Sona familiar. Sona a Si, el poema de Rudyard Kipling i el seu vers sobre la victòria i el fracàs, aquests dos impostors als quals cal tractar de la mateixa manera, que figura a l'entrada de la pista principal de Wimbledon.

"Quan una família vol que els seus fills no passin les dificultats que van passar ells, la societat es torna més còmoda"

Alfonso Aguiló va escriure Educar el caràcter (Ed. Paraula) fa 25 anys. No ha parat de reeditar i traduir-se des de llavors: «Tenir bon caràcter no vol dir estar tots tallats pel mateix patró. Però estic segur que gairebé tots ens posaríem d'acord en què ser honrat, treballador, generós, just, lleial, empàtic, valent, auster, fort i organitzat són bones qualitats». Com s'educa el caràcter? No des de la teoria, per descomptat. «L'educació en valors és una cosa abstracte. Les virtuts són els valors integrats en la persona», explica. Aquest veterà professor confirma que tenim ara a generacions de nens tovets i no s'escandalitza: «Són cicles normals del desenvolupament d'una societat. Quan una família vol que els seus fills no passin les dificultats per les que sí que van passar ells la societat es torna més còmoda, tova, menys esforçada. Passa també amb els països». 

Segons Aguiló, l'educació del caràcter no té a veure amb els diners i sí amb el capital cultural de les famílies, amb la manera de transmetre com afrontar la vida: «He conegut mares que netejaven escales perquè els seus fills portessin unes sabatilles de marca ja gent de diners que també els mimava molt». Als EUA, la cadena de col•legis KIPP, amb taxes d'èxit acadèmic inèdites a les zones on s'instal•len, insisteixen en l'educació del caràcter com a indispensable: «Treballa dur. Sigues amable», han resumit en els cartells enormes que decoren els seus centres. 

En aquest país, Angela Duckworth s'ha convertit en la guru de l'estudi de la personalitat. Té un laboratori on analitza quins trets fan que els nens tinguin èxit de gent gran. Està tan ocupada que no dóna entrevistes, diu el seu equip. Sempre explica que, tot i les bones notes, el seu pare li deia que no es cregués especial. «La tendència a mantenir l'interès i l'esforç per aconseguir fites a llarg termini», la força de voluntat, és el tret que, segons crits, el seu recent best-seller sobre el poder de la perseverança, defineix a les persones amb èxit. 

Ha treballat en barris marginals i ha estat a West Point, l'acadèmia militar dels EUA, analitzant com eren els 1.200 cadets que passaven les duríssimes proves inicials. Nens als quals no van aixecar de terra quan podien ells sols.