Quina pinta té un 'burnout'?
Article publicat el 15 d'agost de 2023
Amb la notícia de la renúncia de Ricky Rubio a la selecció, s'ha fet una mica més visible la situació important de la salut mental. Aquest article, publicat a la versió digital de l'Eldiario.es, per Ariane Aumaitre (@ariamsita), a l'agost de 2023, no només deixa és extensible aquesta situació a l'aspecte laboral com s'indica a l'article, sinó al món del bàsquet, a jugadors, com és el cas de Ricky Rubio, a altres jugadors no pertanyents a l'èlit, i també a entrenadors, els oblidats moltes vegades en aquest entorn.
Aquest és l'article íntegre:
La síndrome del treballador cremat va ser reconeguda per l'OMS com a malaltia professional el 2022. Una cronificació de l'estrès que menyscaba la salut mental, la cura de la qual és prioritària per a cada vegada més joves, com la gimnasta Simone Biles –que ha tornat després de dos anys d'aturada – o Ricky Rubio –que acaba d'iniciar el seu–. Aquesta és l'experiència en primera persona d'una treballadora a la trentena que encara arrossega les conseqüències
Fa quatre mesos que em van diagnosticar burnout. Ho recordo encara com una nebulosa: vaig decidir anar al metge un divendres, després de sentir-me tan sobrepassada a la feina que no era físicament capaç de seguir davant de l'ordinador. L'angoixa de pensar a haver de trepitjar l'oficina dilluns feia que em costés respirar. Tot això em va fer passar una hora plorant a la consulta d'un psiquiatre mentre balbucejava que no podia més. La seva resposta, tan senzilla com evident: “Has de parar”.
Em costa encara identificar quan van començar els símptomes, no deixen de ser emocions que tots vivim diàriament com l'enuig o el cansament, però portades a l'extrem. Sí que recordo que en les setmanes prèvies al diagnòstic aquestes sensacions eren constants. Estava enfadada tot el temps però al cap era difícil distingir si allò em passava perquè tenia motius o perquè 'simplement' estava profundament irascible. De la mateixa manera, treia el cansament que sentia a no dormir bé per mil motius, però evadia el real: un profund esgotament en l'àmbit laboral i una incapacitat de desconnectar cada vegada més gran.
A la feina, el burnout es va començar a manifestar principalment a través d'una disminució progressiva de l'empatia. Van començar a molestar-me en gran manera els errors dels altres, tenia molt poca paciència i moltes ganes de contestar malament, veia cada error d'algú que treballava amb mi com una conspiració en contra meva. Alhora, això em portava a creure que no podia confiar en absolutament ningú, que només jo podia fer bé les coses… només que cada cop les feia pitjor per estar absolutament esgotada.
Tot i el meu enuig continu pel mal que tothom al meu voltant ho feia tot, a mi em costava horrors treballar i no aconseguia els objectius que m'havia proposat o m'oblidava de coses. Gairebé qualsevol activitat em generava símptomes físics com tremolors o taquicàrdies: haver-me de connectar a reunions, rebre correus electrònics o simplement qualsevol petició d'algú del meu entorn, per petita que fos. Aquest va ser un dels primers senyals d'alarma, perquè mai no he estat una persona que canalitzi la seva frustració en enuig: què em passava?.
Fotografia: stock.adobe.com
Els símptomes van començar a estendre's més enllà del meu horari laboral. La meva capacitat de desconnectar s'anava deteriorant progressivament. Va començar amb coses petites, com mirar el correu fora del meu horari de treball per “tenir-ho tot sota control”. També va anar passant els caps de setmana, pensant en els punts importants d'una reunió determinada o l'estructura d'un informe. Durant els dies previs a buscar ajuda mèdica, somiava cada nit de manera molt nítida amb la meva feina: en somnis contestava comentaris de Word que m'havien deixat aquell mateix dia o tenia converses detallades amb els meus companys de treball sobre quins gràfics utilitzar per a una presentació. Havia perdut la capacitat de descansar.
"Em costa encara identificar quan van començar els símptomes, no deixen de ser emocions que tots vivim diàriament com l'enuig o el cansament, però portades a l'extrem. Sí que recordo que en les setmanes prèvies al diagnòstic aquestes sensacions eren constants. Estava enfadada tot el temps però al cap era difícil distingir si allò em passava perquè tenia motius o perquè 'simplement' estava profundament irascible. De la mateixa manera, treia el cansament que sentia a no dormir bé per mil motius, però evadia el real: un profund esgotament en l'àmbit laboral i una incapacitat de desconnectar cada vegada més gran"
Aviat el meu cos també va començar a donar senyals que alguna cosa no anava bé. L'acumulació d'estrès i tensió va començar a afectar la meva salut física. Els símptomes es manifestaven de formes diverses: vaig desenvolupar èczemes, picors, aftes, bruxisme, mals de cap i contractures. I, amb cada visita al metge, la mateixa resposta: “Té pinta de ser per ansietat”. Però jo havia tingut episodis d'ansietat abans i el que sentia era diferent: el meu cos dient-me a crits que no podia més. Tot això s'hi va sumar al fet que a principis d'any m'havien diagnosticat artrosi cervical i part del tractament implicava reduir la tensió postural. Tot i això, passava vuit hores al dia prement espatlles i dents davant d'un ordinador.
Malgrat el meu esgotament i l'obvi (molt a desgrat meu) ressentiment de la meva productivitat, no em permetia parar. Em sentia completament inútil i em repetia tot el temps que ho havia de fer millor i “deixar-me de ximpleries”. Crec que això és clau quan ets dins d'un burnout: la incapacitat de veure'l. La sensació constant que has d'estar a l'alçada, que no et pots permetre no donar més, que et podries organitzar millor. En els dies previs al meu diagnòstic, recordo repetir-me a mi mateixa tota l'estona que com aniria al metge, que riurien de mi i amb raó. Que no n'hi havia per tant i que havia d'aguantar. Que no estava malalta, només cansada. Que no em podia permetre parar. Que, que, que… una llista d'excuses interminable que passava de manera inevitable per l'autocàstig.
En somnis contestava comentaris de Word que m'havien deixat aquell mateix dia o tenia converses detallades amb els meus companys de feina (...) Havia perdut la capacitat de descansar.
Què em va empènyer a la consulta del metge finalment? Sobretot, la insistència de les persones properes a mi que necessitava parar, però també la sensació de no poder suportar més físicament. Malgrat totes les meves excuses, sabia que no era normal no poder dormir, tenir cada cop més problemes físics o no ser capaç de pensar en res que no fos feina ni tan sols els caps de setmana. I que, si m'ho deien les persones del meu voltant, probablement valgués la pena escoltar-los. La meva primera experiència amb el meu metge de capçalera a França no va ser bona: amb prou feines em va preguntar res, em va donar dos dies de baixa i em va dir que ell no podia fer més, que busqués un especialista. Vaig agafar la cita més ràpida que vaig aconseguir amb un psiquiatre especialitzat en estrès laboral i el seu diagnòstic va ser clar: burnout.
El que passa després d'un diagnòstic així tampoc és senzill. L'estrès triga a desaparèixer, fins i tot quan el teu cos sembla haver-se aturat. Al principi, em despertava cada matí a les set i seguia tenint malsons i atacs de pànic. Vaig arribar a desmaiar-me en un avió de Barcelona a París mentre anava a una cita mèdica, a causa de la por de tornar a la feina. Els temps tampoc no són fàcils de gestionar. Al principi, em vaig dir a mi mateixa que “descansaria una setmana i estaria com a nova”. Després, el metge em va recomanar tres setmanes més i vaig pensar que amb això, amb medicació i teràpia n'hi hauria prou. Al final, vaig passar gairebé tres mesos de baixa fins que vaig decidir deixar la meva feina i buscar un canvi que em donés benestar.
Malgrat el meu esgotament i l'obvi (molt a desgrat meu) ressentiment de la meva productivitat, no em permetia parar. Em sentia completament inútil i em repetia tot el temps que ho havia de fer millor i 'deixar-me de ximpleries'.
No mentiré dient que els dubtes sobre mi mateixa ja no hi són presents. Fins i tot avui, quatre mesos més tard i sense haver treballat ni un dia des de llavors, sento que no estic del tot guarida. Moltes vegades el meu cap encara és en un altre lloc i em cansa fer gairebé qualsevol activitat productiva. He perdut el compte de les vegades que he preguntat al meu metge i la meva psicòloga quant durarà el procés. Em repeteixo a mi mateixa que si en comptes d'un burnout fos una cama trencada, probablement estaria tornant a caminar, però encara seria incapaç de córrer 10 quilòmetres, i que això és semblant. Perquè, efectivament, estic tornant a caminar: he pogut deixar la medicació, començo a sentir il·lusió per altres projectes laborals i mica en mica entenc millor els nous ritmes del meu cos i els respecte. Les claus? Ni idea. No em sento capaç de donar consells, però sí de contar el que m'ha ajudat a mi: prioritzar el meu benestar, escoltar el meu cos i cuidar-me.
El resum, suposo, és que res d'això no és fàcil. Però si us veieu reflectits en alguna cosa, recomano que poseu límits com més aviat millor, demaneu ajuda i us preneu seriosament els senyals del vostre cos. Cuidar-se un mateix i demanar als altres (i al sistema) que ho facin és crucial per prendre'ns la salut mental amb la serietat que es mereix.
