Segons de possessió. Un final d’etapa amb decisió i obligació (APADA Sagrat Cor. 2002-2003)

El meu pla de treball esportiu a l’APADA Sagrat Cor per tres temporades havia finalitzat la temporada 2001-2002 i volia acabar d’establir de manera definitiva els quatre detalls que encara estaven pendents com la consolidació de les categories fora de cicle escolar, així que vaig continuar un anys més i de fet, no va ser ni necessari asseure’s amb l’AMPA per “negociar” aquesta continuïtat, això deixant clar que seria el meu darrer any. 

I amb aquesta mentalitat vaig començar per intentar forjar una base important per el futur de la entitat, malgrat la sorpresa que depararia el futur unes temporades més tard no seria gens agradable per mi, però en aquell moment era el que volia fer.

En primer lloc, potenciaria els equips amb entrenadors “potents”, ja que “fitxaria” al meu estimat i admirat Sergio López per dirigir al referent masculí de l’entitat, el junior masculí, format per entrenadors de l’entitat (Albert Domingo, Albert Gay, etc...). Després, potenciaria els equips base amb entrenadors de filosofia “APADA”, que a més, serien els últims en deixar de jugar a escolar i ho farien sortint per la porta gran ja que el mini femení seria campió del Consell Esportiu del Barcelonès Nord i sotscampiones de Barcelona de l’UCEC, en una accidentada fase final, que això ja ho explicaré més endavant.

I finalment, vaig portar a l’entitat a un altre entrenador, badaloní en aquest cas, per treballar de manera específica el basquetbol femení, i que durant aquella temporada es va anar convertint en un dels meus possibles successors com responsable esportiu. David Moreno va arribar per portar el cadet femení, amb l’objectiu d’aplicar la seva experiència en el camp femení, i realment si que va ser un valor segur per l’APADA Sagrat Cor.

Establint que l’Escola de Bàsquet estava consolidada amb varis grups, només teníem “la pega” dels equips en escolars (la pista del Col·legi, no apta per jugar a la "Fede" i la manca d'instal·lacions per competir per les categories petites, ens va "obligar" a jugar en escolar) ja que en aquella temporada, els equips federats van tenir, a nivell competitiu, un bon èxit a la Federació Catalana de Bàsquet, on tres dels sis equips en competició van restar campions de grup, fet que no estava malament per el fet de venir de jugar en escolar. Com he comentat abans, els dos equips escolar, els minis masculí i femení van fer una temporada excelsa, amb els nois guanyant la segona fase del CEBN però insuficient per classificar-se per les fases finals, i les noies participant en la fase final de Barcelona jugada a Vilafranca del Penedès.

 _{Fotografia: Conchi Palomar}

Com comentava abans va ser accidentada, amb coses bones i no tant bones, però normals dintre de l’esport. En primer lloc van poder fer amistat amb Xavier Forn, responsable aleshores del CEBN, a qui coneixia anteriorment però de manera breu, i coincidiríem temporades més tard, amb qui mantinc una relació d’amistat i respecte a dia d’avui.

"Establint que l’Escola de Bàsquet estava consolidada amb varis grups, només teníem “la pega” dels equips en escolars ja que en aquella temporada, els equips federats van tenir, a nivell competitiu, un bon èxit a la Federació Catalana de Bàsquet, on tres dels sis equips en competició van restar campions de grup, fet que no estava malament per el fet de venir de jugar en escolar”

En segon, un intent de “cacicada”  per part de l’àrbitre en el partit del mini femení que donava l’accés a la final, quan en mig del partit, essent el nostre equip superior en el marcador va començar a aplicar les regles que es feien servir a escolar de l’Alt Penedès, fent una desfeta en el partit i especialment en la alineació indeguda, ja que més de la meitat de les noies ja no podien jugar la resta del partit, el que ens deixava amb quatre jugadores sense poder fer alineació indeguda. El sidral que es va formar allà va ser enorme, discussions amb l’àrbitre que no justificava el canvi de criteri a mig partit, i  a més, quan aquesta normativa no era la oficial, Xavi Forns intentar posar pau, el responsable de l’UCEC mig paralitzat per el que estava passant....

Finalment a l’àrbitre se li va fer “veure” que acatava el reglament de la primera part del partit o que marxés, amb l’inconvenient de que havia substitut però va tenir un moment d’il·luminació i va decidir seguir xiulant el partit, on realment va ser molt estricte amb les nostres noies que per sort tenien un coixí de punts de diferència que van permetre superar els inconvenients i posar els dos peus a la final de 2 hores més tarda. Allà, el cansament i el millor joc del CB Sant Josep Obrer de L’Hospitalet, que va tenir més descans al jugar a primera hora del dissabte, va deixar a les nostres “mini campiones” sense el títol i la participació al Campionat de Catalunya Escolar però durant dues temporades, van ser les reines del minibàsquet al CEBN.

I aquesta va ser la seva venjança per no ser servil i dir-li que sí a tot, i perfecte per mi, perquè em va donar un motiu clar, si es que ja no el tenia, de marxar del club i perdre-la de vista a aquesta persona tant nociva, tant a nivell personal com a nivell esportiu. Això si, allà mateix, vaig donar dues setmanes perquè normalitzessin la situació de l’entrenador del meu equip. 

Sergio López, com no podia ser d’una altra manera, encaixava en l’estructura masculina i David Moreno, en la femenina, així que vaig decidir parlar amb l’AMPA i proposar al David per el càrrec de responsable esportiu, i gràcies a la tasca com entrenador d’ell, a la meva ascendència en aquell moment sobre l’entitat o per què pot ser no van valorar cap alternativa més, així va ser com el meu successor ja estava decidit, i començaria la tasca de “desenganxar-me” d’una entitat que m’havia robat el cor però que personalment creia que ja ho havia donat tot, i mentalment no em veia capaç d’avançar més.

I si, va ser dur, i va ser dur perquè m’ho van fer passar malament. El final de temporada de l’APADA Sagrat Cor sempre havia estat molt especial, ja que es feia a la col·legi amb un comiat de temporada multitudinari (equips, pares, AMPA, la direcció del col·legi) i en el moment de l’entrega dels premis de final de temporada, vaig rebre un inesperat homenatge amb plors d’algun membre de l’AMPA, que em van arribar al cor. Els plors i l’homenatge. Allò em va demostrar que era el moment de plegar, i em vaig llençar a un projecte professional on el basquetbol, inicialment, no tenia cabuda, però durant uns mesos......

David Parra