Segons de Possessió. Reflexions només començar l’any

El darrer article de “Segons de Possessió” va ser a l’octubre de l’any passat, i no es que tingui res a dir, que en tinc, i molt, però amb tants projectes oberts, es complicat estar-hi al dia, sobre tot, si es un tema d’oci personal. 

Volia començar el primer dels articles de l’any de l’espai “Segons de Possessió” fent una petita reflexió del basquetbol actual, com entrenador allunyat de les banquetes, i que en la meva segona temporada no en actiu, he disposat de més temps en el segon terç de la temporada passada i en l’inici de l’actual, per “viure” més basquetbol com espectador. 

Com era previsible no he vist grans canvis des de que vaig deixar d’entrenar però si he disposat de l’ocasió de unir-me entre el tumult de la graderia com un més, veient i escoltant, i això dona un ampli punt de vista que abans no tenia, però que intuïa.

Començo doncs, fraccionant els diferents estatus del basquetbol de formació, perquè a la formació és el més important, sota el parer es clar. 

En l’apartat dels entrenadors, es cert que he vist una millora dels entrenadors, una millora que no estan ja tant pendents del resultat sino de formar i “d’acaronar” formativament als/les seus/seves jugadors/es. I això es un pas enorme perquè “el tot val” per guanyar portava al basquetbol al seu caos particular i especialment a la pèrdua dels valors bàsics i definitoris del basquetbol. Això no vol dir que ens podem asseure i pensar que ja està tot fet, perquè no, ja que el basquetbol ha d’anar separant-se de la línia actual de comportament de la societat, lluny dels valors històrics dels basquetbol.

_{Fotografia: jpgbasket}

He trobat una millora en els entrenadors, però continuo observant unes mancances formatives en els entrenadors dels equips de base que s’han de corregir sense cap tipus de dubte, ja sigui exigint als mateixos entrenadors que es formin (a dia d’avui, es molt senzill trobar informació de diferents tipus de basquetbol) o exigint als responsables esportius dels clubs que plantegin un plau obligatori formatiu per tots els seus entrenadors. Crec que tant jugadores com jugadors ho agrairan.

"Com era previsible no he vist grans canvis des de que vaig deixar d’entrenar però si he disposat de l’ocasió de unir-me entre el tumult de la graderia com un més, veient i escoltant, i això dona un ampli punt de vista que abans no tenia, però que intuïa”

A la graderia he viscut, vist i escoltat als pares i mares, en partits de caire formatiu, en aquesta temporada i mitja, i realment es preocupant el que es pot viure a cada partit. Cert es, que no es pot generalitzar però si que hi ha un percentatge de pares i mares, amb una actitud força perillosa per un basquetbol actual que li costa quedar-se amb el seus valors tradicionals. 

Des de pares amb manca d’educació generant crits i insults, tant a àrbitres com a jugadors i/o entrenadors rivals (imperdonable!) a pares que, sense haver practicat mai el basquetbol son capaços d’entendre el joc i posar en qüestió i dubte el treball i les decisions de l’entrenador/a. Sobre tot quan creuen que tenen a casa un futur Pau Gasol i una futura Laia Palau, i cap entrenador/a es suficient per els seu fills. Senyors pares, els seu fill/a ha de divertir-se aprenent i no es necessari que vostès afegeixin als seus petits caps una tensió i un estrès innecessari per la seva madura, perquè suposadament el madurs sou vosaltres, els pares.

I aquest factor, hauria de ser un factor a treballar per cada club, ja que el o els pares, acaben de “contagiar” als pares que, sense acabar d’entendre la situació, es deixen anar per aquesta visió negativa, tant “futbolitzada” (sense voler estigmatitzar aquest esport), i que no correspon amb la tradició històrica del basquetbol. Tots, clubs i pares i mares, han de treballar conjuntament per evitar i no normalitzar aquestes situacions a les graderies. 

Crec que els entrenadors hem de fomentar, amb el diàleg i la transparència en la pressa de decisions amb l’equip, un camí de normalitat i d’ambient relaxat pel que fa a tots els espais del nostre basquetbol. I els entrenadors veterans hem de transmetre això a les noves generacions d’entrenadors, amb i sobre tots, l’ajuda necessària dels propis clubs. Entre tots, podrem recuperar l’essència real del basquetbol.

David Parra