Segons de possessió. La fi d’una etapa d’una manera incoherent (CB Puigfred. 2001-2002)

La segona part de la temporada 2001-2002 correspondria al meu segon i darrer any al CB Puigfred, un projecte que va començar molt be però que una sèrie de situacions van convertir-lo en un projecte perdut en el temps, però comencem per el principi. 

En la temporada anterior parlàvem d’una persona a la que vaig anomenar “cap boix”, no de manera despectiva sino de manera descriptiva ja que les seves accions eren de forma impetuosa, no reflexives i sobre tot gens respectuoses, tant en el fons com en les formes. La situació s’havia tensat en fer-se aquesta persona amb el control de la junta directiva i per defecte del club. Un club, que seguia sense responsable esportiu malgrat l’assetjament d’aquesta persona cap a mi en aquest sentit, i que en l’anterior ja vaig explicar una mica com va anar, però que seguia insistint gairebé cada setmana i evidentment la relació entre ella i jo es va anar trencant a la mateixa velocitat que la seva insistència. Ella s’enfadava perquè no feia el que ella volia i començava a cansar-me de la situació. En fi, un drama.

En el pla esportiu, es va renovar l’equip amb varies altes, especialment de jugadors forts físicament, i no es va fer mal temporada però vam pagar la gran factura dels entrenaments amb molts pocs jugadors, especialment per feina, i això es va convertir en una constant aquella temporada, amb les conseqüències corresponents. A més, vam viure lesions greus, el maleit creuat anterior, i d’algunes lesions no tan greu però incòmodes per el jugador i especialment per l’entrenador quan els jugadors que es lesionen formen part dels que sempre venien a entrenar. 

Aquell any vaig a tornar a patir la desesperança d’un entrenador de categoria sènior d’un club de barri, on tothom paga per jugar i on no pots obligar a ningú a venir a entrenar perquè no tens el dret moral a fer-ho. Vaig aprendre a convèncer, a compatir il·lusió i sobre tot a ser el més sincer amb els jugadors, i ho vaig fer de la manera més convincent que vaig poder / saber per tal de fer una temporada profitosa amb tots. La temporada anterior va tenir un problema amb un jugador, que pot ser no el vaig saber gestionar del tot be, malgrat continuo pensant, més de 20 anys després, que tenia jo raó però que hauria d’haver-ho gestionat millor. I aquell any va ser un excel·lent any per acumular experiències en aquest sentit i de fet, em va ajudar molt a progressar en la gestió dels grups.

La temporada, amb els trasbalsos comentats anteriorment, funcionaria be ja que era un gran grup humà, amb el que sobre tot, em vaig riure molt, perquè es va crear un vincle important amb la gran majoria d’elles, de fet amb alguns d’ells havia coincidit com jugadors a pista, tant com company com rival. I arribaria el final de la temporada, i es van obrir les portes de l’infern, si em permeteu la llicència literària.

_{Imatge del Poliesportiu de Montigalà, seu de les dues temporades al CB Puigfred / Fotografia: Ajuntament de Badalona}

La vida et guarda sempre sorpreses, d’agradables i desagradables, i la situació en aquell club ens va fer retrobar-nos amb els germans Tricas, Jordi i Quique, després de la fallida del projecte al club Femení Santa Coloma, on ells van treballar molt per consolidar-lo i que finalment van decidir finiquitar el club. No recordo si era Jordi o Quique era l’entrenador, però un dels dos dirigia un projecte que es deia Sicilia Pan, amb grans jugadors com els germans Torres, Gonzalo Fernández o un jove Ivan Faure, actualment entrenador líder de la Copa Catalunya femenina, i que arribarien al club per unir-se com equip.

"Aquell any vaig a tornar a patir la desesperança d’un entrenador de categoria sènior d’un club de barri, on tothom paga per jugar i on no pots obligar a ningú a venir a entrenar perquè no tens el dret moral a fer-ho. Vaig aprendre a convèncer, a compatir il·lusió i sobre tot a ser el més sincer amb els jugadors, i ho vaig fer de la manera més convincent que vaig poder / saber per tal de fer una temporada profitosa amb tots”

Tant a Sergio (López) com a mi, els dos responsables accidentals esportius ens va sorprendre allò, no evidentment per la arribada del nou equip, sino per que ningú no ens comentés res, ja que el club o aquella persona insistent, volia que estiguéssim un o els dos, de responsables esportius “oficials”.

La idea era fusionar els dos equips i fer un equip potent, capaç de lluitar per l’ascens, i la proposta seria que jo l’entrenés. Sobre el paper estava be i arribaria el dia “H” on tot va explotar. Aquell dia, després de converses a tres bandes, semblava que el projecte inicial era el bo, i de fet, ja s’havia parlat de la plantilla que quedaria, fent un “A” i un “B”, i insisteixo, tothom inclús els jugadors, estaven d’acord. Doncs aquella reunió, amb els components de tots dos equips va ser una “flipada” perquè la “cap boix” va decidir canviar públicament el pactat, no abans sense haver expandit rumors contraris i perjudicials per els jugadors, tal i com, posteriorment ho vaig parlar amb ells individualment, o suposadament jo havia decidit expulsar-los del club quan la realitat era es que cap jugador quedava fora de la disciplina del CB Puigfred. No contenta amb això, em desautoritza davant dels assistents dient que no creu que sigui l’entrenador ideal per l’equip (prèviament pactat amb ella) i que buscaran un altre.

I aquesta va ser la seva venjança per no ser servil i dir-li que sí a tot, i perfecte per mi, perquè em va donar un motiu clar, si es que ja no el tenia, de marxar del club i perdre-la de vista a aquesta persona tant nociva, tant a nivell personal com a nivell esportiu. Això si, allà mateix, vaig donar dues setmanes perquè normalitzessin la situació de l’entrenador del meu equip. 

En el moment del comiat, la resta de junta directiva em van insistir en que no marxés però la decisió ja estava pressa i curiosament, dues setmanes més tard tornaríem a trobar-nos al Poliesportiu de Montigalà, ja que un dels premini de l’APADA Sagrat Cor havia estat convidat al torneig de final de temporada del CB Puigred, on evidentment vaig donar l’ok a la invitació, perquè els nens no tenien la culpa de la mala gestió del club envers la meva persona.

Allà, on em vaig passar en qualitat de Director Tècnic de l’APADA Sagrat Cor, vaig viure la última de les tonteries de la “cap boix”, i es que davant de tothom em va demanar que tornés, i al negar-me, em va dir que no entenia de basquetbol. Pot ser, no entenia de basquetbol, ni he entès mai, però el que si vaig entendre i cada vegada que he entès més i he intentat posar en pràctica es el valor de les persones, que son les que fan gran l’esport. Aquesta persona va voler enfrontar-me amb els germans Tricas, amb els seus jugadors, i fins i tot amb els meus propis jugadors, però això no passaria perquè el més important es donar-li el valor a les persones, i en això, ho sento, però si que entenc, i honestament crec que un bon tros, i els meus ex-jugadores i ex-jugadores podran donar fe d’això.

Era la fi d’una etapa en un club amb molt de potencial, “cremat” per la mala gestió i egocentrisme d’una persona. El club tindria poques temporades més de recorregut, i la veritat es que va ser una llàstima, perquè el barri necessitava un club de bàsquet fort. 

La meva reflexió esportiva personal va ser donar-me temps per tornar a entrenar sèniors. No em convencia la categoria, ja que em tirava més l’ensenyament a categories de formació i certament passarien 7 temporades perquè això tornés a passar.

David Parra