Segons de possessió. El “multiclub”, el primer efecte de l’aprenentatge (la primera temporada a la direcció tècnica a l’APADA i Femení Santa Coloma) -Primera part-
El meu primer any com Director Tècnic de l’APADA Sagrat Cor va ser molt dur, ja que vaig topar-me amb una entitat històrica però ancorada en el basquetbol escolar i sense organització esportiva pel que feia al espai tècnic dels entrenadors i a més amb entrenadors que no volien canviar aquest estatus caducat.
La sort que vaig tenir es que tenia el màxim suport dels responsables de l’AMPA i també de la direcció del col·legi, que veien amb molt bons ulls, el canvi de dinàmica, basada en valors, els meus valors, i que amb més o menys encert es posaria en pràctica. Gràcies a aquesta tranquil·litat institucional, els canvis van anar essent realitat i l’aposta pel canvi, basada en la formació d’entrenadors joves de la casa, especialment entrenadores, va ser tot un èxit.
Fent un incís, com entrenador, vaig tenir la meva experiència amb el basquetbol femení, un infantil amb dues jugadores excepcionals que jugaven al servei de l’equip. Vaig gaudir molt amb aquell equip i aquella experiència, vaig entendre de cop, les grans diferències entre el basquetbol masculí i femení, especialment a nivell emocional, i com treure rendiment d’un equip, sabent gestionar aquest últim aspecte. El que no em vaig donar compte i que ho faria anys després es la gran contraindicació que es entrenar un equip essent el responsable esportiu del club, et pot generar més problemes que beneficis. Dit això seguim amb el paràgraf anterior.
Evidentment, els canvis havien de ser graduals, i així va ser perquè funcionessin, però havien coses que no m’agradaven gens i que per mi eren prioritàries canviar en un futur proper. Quines coses eren?. Dues coses especialment: Seguir treballant a partir de junior i oblidar-se de la competició escolar.
En els primers dels casos, el basquetbol finalitzava quan els alumnes acabaven el seu cicle escolar (4rt. de la ESO) o sigui en segon any de cadet, a junior ja no podien seguir jugar amb APADA Sagrat Cor, malgrat haguessin estat tota la vida vestits de blanc i blau (els colors de l’APADA). CB Santa Coloma, UDA Gramenet i Draft Gramenet es fregaven les mans cada final de temporada i pugnaven per els millor jugadors i les millors jugadores que sortien del col·legi i en els millors dels casos, inclús rebien a un equip sencer. Això per mi, era frustrant ja que a part de tirar pel terra el treball fet anteriorment, veia aquesta mateixa frustració i a vegades desesperació en els jugadors i les jugadores que es veien obligats a marxar a final dels seus estudis al centre. I em vaig posar mans a l’obra per veure que es podia fer amb això.
L'escola de Bàsquet de l'APADA Sagrat Cor, en els inicis del segle XXI / Fotografia: Arxiu APADA Sagrat Cor
En el segon dels casos, la competició escolar passava per el Consell Esportiu Escolar de Barcelona (CEEB), pel que integrava els pocs equips que quedaven de Santa Coloma, Badalona i Sant Adrià del Besós, i que no estaven federats a la FCBQ. Durant la temporada em vaig adonar que els equips que no érem de Barcelona no érem benvinguts, trobant tot tipus de traves, amb un gran defecte diferencial amb equips de Barcelona, als quals els permetien canviar horaris o suspendre partits els divendres anteriors a les 19.00 hores, mentre que a nosaltres (els de no Barcelona ciutat) ho havíem de fer obligatòriament abans de 5 dies, per dir algun exemple molt evident.
"Fent un incís, com entrenador, vaig tenir la meva experiència amb el basquetbol femení, un infantil amb dues jugadores excepcionals que jugaven al servei de l’equip. Vaig gaudir molt amb aquell equip i aquella experiència, vaig entendre de cop, les grans diferències entre el basquetbol masculí i femení, especialment a nivell emocional, i com treure rendiment d’un equip, sabent gestionar aquest últim aspecte. El que no em vaig donar compte i que ho faria anys després es la gran contraindicació que es entrenar un equip essent el responsable esportiu del club, et pot generar més problemes que beneficis"
Aquella temporada vaig viure en primera persona, la impotència dins de l’esport, que per sort no sol passar però que va ser una de les pitjors experiències com entrenador i de retruc, com coordinador esportiu. Us explico. L’infantil femení va fer una temporada excepcional, restant en primer lloc de les dues fases jugades, classificant-se per les semifinals del Campionat de Barcelona Preferent i el CEEB no se li va acudir una altra idea que jugar les fases de les semifinals a una pista descoberta de la zona alta de Barcelona. En el reglament de les fases deia molt clar que les dates de les fases no es podien canviar i que si s’havia de suspendre el partit, s’havia de jugar obligatòriament el dimecres següent, en la pista de l’equip que guanyés un sorteig a cara i creu.
Doncs va ploure i no es va poder jugar la semifinal, i el Liceo Francés, rival nostre i un dels històrics fundadors del CEEB, es va negar a jugar el dimecres i el CEEB va canviar només les nostre fases (es van jugar la setmana següent totes les finals menys la nostra, contradient les bases de competició). I va arribar el dissabte següent, amb dos àrbitres de la FCBQ, un d’ells de Santa Coloma, amb domicili molt a prop del Col·legi Sagrat Cor, i va ser tot un espectacle..... denigrant. Van treure del partit a les meves dues millor jugadores (jo havia escoltat als àrbitres dir-se abans del partit: “son la 6 y la 8 no?, el que no presagiava res bo) a base de faltes inexistents (no es “pataleta” d’entrenador, eren faltes a 1 metre de la atacant, inventades) i de llenguatge groller a les jugadores i d’amenaces i menyspreus cap a mí.
Tot va ser molt humiliant. El resultat va ser evident, victòria clara de Liceo Francés, que no necessitava aquestes ajudes per competir, i plors desconsolats de les jugadores, a les que em vaig veure incapaç d’ajudar en aquell moment emocionalment, especialment quan l’àrbitre de Santa Coloma em diu al final del partit “Dales recuerdos a las monjas”, una confessió en tota regla de la premeditació d’aquells subjectes. Mai ho vaig oblidar allò i se que la vida em va voler donar una lliçó que crec no vaig aprendre. Sempre he intentat ajudar als àrbitres menys a aquells que no tenien una actitud respectuosa i molt possiblement els causants d’aquesta filosofia van ser aquells dos àrbitres que seguint les ordres pertinents (a dia d’avui no tinc cap dubte) van tacar el basquetbol de manera insidiosa. Per sort, aquell escàndol no el vaig tornar a viure.
Finalitzada la temporada amb aquesta decepció, jo tenia clar les línies mestres de la següent temporada i tot passava per no parar a la categoria cadet i seguir treballant amb la categoria junior, donant la opció als jugadors a seguir al seu APADA. Les negociacions no van ser fàcils, però finalment li vaig poder donar una immensa alegria al cadet masculí, l’únic equip que es quedava penjat aquella temporada i que es convertiria en el primer equip de la història de la entitat en trencar els límits i que ho agrairien 5 dels 9 jugadors formant-se com entrenadors i essent importants en el futur de la construcció del basquetbol al col·legi.
Acabava la meva primera temporada com màxim responsable esportiu de l’APADA Sagrat Cor amb una gran satisfacció personal i convençut de que els canvis aconseguits havien estat per avançar. Mentre passava aquesta temporada jo havia tingut la meva experiència “multiclub” en una altre entitat, en situació força curiosa, que coneixerem en la propera entrega, perquè també va ser un capítol molt important per la meva etapa de formació con entrenador.
David Parra
