Segons de possessió. El descobriment de l’essència del basquetbol (APADA Sagrat Cor. 2001-2002)

La meva tercera temporada a l’APADA Sagrat Cor era força important per mi, ja que el pla de treball previst per tres anys, com Director Tècnic de l’entitat, s’estava complint escrupolosament i això, malgrat sigui lleig dir-ho jo mateix, m’enorgullia personalment. 

La filosofia de club ja estava clara, el número d’equips no només es mantenia sinó que creixien, els entrenadors estaven modelats per aquesta filosofia i malgrat no es poguessin fer les coses be al 100%, sabien que havien de fer, i la major de les respostes a aquest treball amb els entrenadors provenien de la gran satisfacció general del pares envers a ells.

Veient que tot anava ben encarrilat, vaig decidir tornar a les banquetes d’on sempre m’ha apassionat, la formació, i malgrat seguia entrenant aquella temporada el sènior masculí al CB Puigfred, d’on parlaré al proper article de la temporada força convulsa que va ser, vaig descobrir, el que per mi, sempre ha estat l’essència del basquetbol.

I es que en el pla triennal de club previst, vaig afegir un punt més i era l’expandiment i aprofitament de l’Escola de Basquetbol. Quan vaig arribar a l’APADA Sagrat Cor, l’Escola de Basquetbol no tenia més de 10-12 nens, i malgrat no estava en les prioritats inicials, aconseguir el benestar i la “pau social” a una entitat històrica a la ciutat era lo principal, mitjans un criteri de treball i una política uniforme d’aquest mateix treball. Hores i hores vaig invertir en seguir entrenaments, partits i xerrades amb els entrenadors, a més de les relacions públiques amb els pares (bàsic per les coordinacions, no es pot viure d’esquenes als pares). No vaig invertir hores per “controlar”, sinó per fer entendre als entrenadors de quina es la idea que es volia fer, per ajudar-los, orientar-los i fer-los créixer com entrenadors dintre d’un ordre de club.

I el primer lloc on vaig tenir clar que havia d’entrenar era a l’Escola de Basquetbol, que creixa per “desgast” (les coses es feien be, els pares tranquils, i els germanets i germanetes dels jugadors i jugadores també volien començar a jugar a basquetbol) i per tant vaig apostar per entrenadors joves i molt il·lusionats liderats per mi mateix com un entrenador més, imposant un treball específic d’escola, que vaig tenir l’oportunitat de conèixer en el meu “empapament” de coneixements després de l’etapa amb l’AE GramaJove.

I aquell plantejament va ser un èxit, no només per el pla de treball, sinó per la implicació dels entrenadors. Entre aquella temporada i la següent vam tenir les dues temporades, 60 nens cada any, que havíem de repartir de manera rotatòria entre el gimnàs, la pista de basquetbol i el porxo annex a la pista, i en cap moment, cap entrenador es queixaria de les condicions, i allò va fer créixer l’Escola de Basquetbol.

_{L'Escola de Bàsquet en una de les trobades de final de temporada 2001-2002 al Pavelló Ausies March (Badalona) / Fotografia:  APADA SCB}

Personalment, vaig descobrir el mon real del basquetbol, la il·lusió dels primers nanos tocant una pilota, aquella admiració cap el seu entrenador, aquella paciència il·limitada i sobre tot, molts records, tots bons. Recordo un marrec, molt baixet, rosset, amb la pilota que li tapava la cara si se la posava davant.... aquell marrec, va entrar per la porta el primer dia, i va venir directe a mi em va dir: Soc el Dídac i tu?. D’aquell Dídac, em sento orgullós per haver estat el seu primer entrenador, i per haver pogut, com segur d’altres entrenadors que van fer posteriorment, inculcar-li la passió per el basquetbol. Actualment, aquell patufet es un entrenador que ha estat campió de Catalunya infantil i que en breu jugarà la seva segona Minicopa, Com ja imaginareu, es en Dídac Arredondo.

"I el primer lloc on vaig tenir clar que havia d’entrenar era a l’Escola de Basquetbol, que creixa per “desgast” (les coses es feien be, els pares tranquils, i els germanets i germanetes dels jugadors i jugadores també volien començar a jugar a basquetbol) i per tant vaig apostar per entrenadors joves i molt il·lusionats liderats per mi mateix com un entrenador més, imposant un treball específic d’escola, que vaig tenir l’oportunitat de conèixer en el meu “empapament” de coneixements després de l’etapa amb l’AE GramaJove”

Em va omplir molt aquella temporada amb l’Escola de Bàsquet. Va ser una de les temporades on vaig gaudir més de l’ensenyança sobre una pista de bàsquet, sense necessitat de competir i sense haver-se de provar cada cap setmana, només era donar el millor de tu a aquells nens i nenes en cada moment dels entrenaments. De fet, encara guardo la postal de final de temporada que em va regalar aquell grup.

La temporada a l’APADA Sagrat Cor en la Direcció Tècnica no va tenir cap complicació. A part del reforç en el treball a Escoles de Bàsquet i els equips continuaven deixant esglaonadament les competicions escolars per marxar a la Federació Catalana, malgrat teníem força bons resultats (aquella temporada el mini femení va ser campió del CEBN i sots campió de la UCEC, a la fase final jugada a Vilafranca del Penedès), i vaig començar una neteja de cara de la entitat, amb la creació del logo del basquetbol de l’APADA Sagrat Cor, conjuntament amb integrants de l’AMPA, ja que era increïble que després de tants anys, no tingués un logo representatiu, tret d’una mascota, que era un estruç.

I a qui li sorprengui això de l’estruç no ho hauria de fer ja que el primer equip de la història del Draft Gramenet era format per ex-jugadores de l’APADA (Dominiques en aquella època) i ex-jugadores del col·legi Sagrada Família, a Singuerlín, i alguna de les jugadores trauria la idea de l’estruç del Draft de l’original de les Dominiques. A la fi, totes dues entitats històriques sempre s’han retro-alimentat al llarg de les temporades. 

L’APADA Sagrat Cor era un lloc especial i sobre tot per treballar molt a gust. En aquells moments era un autèntic paradís per gaudir del basquetbol i gaudir de la dificultat que sempre te la gestió d’un club. No podria dir el mateix de la mateixa temporada al CB Puigfred, però això, a la següent entrega.....

David Parra