Segons de possessió. Com una persona pot canviar-ho tot (2000-2001)
La temporada 1999-2000 va estar partida en dues parts, diferenciant el meu primer any com Director Tècnic i el meu únic any al Femení Santa Coloma, fent-me càrrec del sènior masculí, però la temporada 2000-2001, no em va portar tantes emocions, poques de fet, però realment intenses.
La temporada a l’APADA Sagrat Cor no va tenir grans entrebancs com la temporada anterior i es va seguir amb el pla de treball a 3 anys que vaig establir només començar a tenir les responsabilitats de la direcció tècnica de l’entitat i que aquella segona temporada tocava consolidar el ja aconseguit la primera temporada abans de seguir avançant.
El primer punt per consolidar va ser el continuar amb categories de fora de cicle escolar, després de la negociació amb la direcció del col·legi i amb l’AMPA i on la meva garantia personal va ser clau per continuar amb la categoria junior representant els colors blancs i blaus d’APADA Sagrat Cor. La temporada va estar sense cap entrebanc, pel que al junior masculí que va donar un exemple de compromís amb el projecte i que aquella temporada 2000-2001 donaria pas a que la secció femenina es reforcés i es pogués mantenir el bloc d’equips sense “fugues”.
Aquesta situació em va portar molta alegria però també incomoditat envers al resta de clubs de Santa Coloma que a final de temporada venien cada any a “pescar” ja que la situació va variar d’una temporada a una altra, i les relacions entre responsables de clubs van començar a ser un pel tibants però sense excessos ja que l’APADA Sagrat Cor estava “allà” i no era un “rival” per aquests clubs. Això em va començar a aclarir la complexitat, no tan complexa a la fi, de les relacions entre clubs del basquetbol colomenc i que a dia d’avui es podrien segui escrivint línies i línies, però be suposo que això forma part de la història habitual de l’esport.
El segon punt per consolidar va ser assegurar la “transició” dels equips escolars a la Federació Catalana de Basquetbol, amb el gran handicap de les pistes. En aquell moment no teníem pistes per poder fer jugar a les categories de minibàsquet ja que la sol·licitud feta per l’AMPA a l’Ajuntament no incloïa aquestes categories, pel que els més petits es quedarien a escolar. Qui coneix la pista de l’APADA Sagrat, de molt petites dimensions, i on els esglaons tocaven a la pista, i que a més no havien vestidors ni dutxes, sap que era incompatible amb la normativa de la FCBQ, i es va decidir ajornar-ho una temporada més.
A aquest segon punt s’uniria un tercer punt i que era la renovació d’entrenadors de la casa, que poc a poc s’anava aconseguint i on personalment buscava un perfil d’entrenador específic per l’entitat, fet que sempre he fet servir en els meus camins com directiu i ho he aconsellat als responsables dels clubs on he entrenat, sense un èxit massiu, cal dir. Amb el temps he entès que els motius pel que no passava això tenia dos vessants, coincidents o no, que passaven per “no tinc temps (o capacitat) per buscar entrenadors d’aquesta tipologia” o “a que ve aquest a donar-me consells?”.
El Poliesportiu de Montigalà, dues temporades al CB Puigfred / Fotografia: La Vanguardia
Sempre he cregut que el basquetbol es per escoltar a qui te opinió, respectar-la i decidir si te part de raó o no, però el que es evident, segons el meu parer, es que els clubs necessiten entrenadors amb la filosofia que te el mateix club i un perfil adient per l’equip que entrenarà, sino tot acaba essent un desastre a final de temporada, i no ho dic jo, ho diu l’experiència de veure com es repeteix temporada rere temporada.
"El segon punt per consolidar va ser assegurar la “transició” dels equips escolars a la Federació Catalana de Basquetbol, amb el gran handicap de les pistes. En aquell moment no teníem pistes per poder fer jugar a les categories de minibàsquet ja que la sol·licitud feta per l’AMPA a l’Ajuntament no incloïa aquestes categories, pel que els més petits es quedarien a escolar. Qui coneix la pista de l’APADA Sagrat, de molt petites dimensions, i on els esglaons tocaven a la pista, i que a més no havien vestidors ni dutxes, sap que era incompatible amb la normativa de la FCBQ, i es va decidir ajornar-ho una temporada més”
Aquella temporada no vaig voler entrenar cap equip a l’APADA Sagrat Cor, per centrar-me en aquest pla de treball i que em feia veure molts entrenaments i molts partits, per tal de veure que tot marxava be, i a més em volia centrar, com entrenador amb el sènior masculí al fantàstic projecte del CB Puigfred.
I el projecte del CB Puigfred era un projecte fantàstic, de la mà de Raúl Ruiz, i amb grans persones i entrenadors com per exemple, Jose Antonio Rodríguez “Charky”, era un club solvent i personalment tenia la responsabilitat de dirigir l’equip masculí referent de l’entitat i en Sergio (López) l’equip femení (un sots 20), en un club on els equips petits miraven cap dalt. A nivell esportiu, l’equip masculí va canviar de cares però van ser un equip sòlid, amb masses llacunes sota la meva opinió i que era conseqüència de la dificultat d’un problema sènior i era poder tenir els màxims entrenaments tots els jugadors. Tot i això, com he comentat abans, vam ser sòlids malgrat la irregularitat quedant a mitja taula, tot un premi per un equip que venia de jugar a Lleure.
La meva relació amb la junta directiva del club va ser excel·lent, on la majoria eren molt bones persones excepte algun “cap boix” que va ser decisiva en moltes de les coses que posteriorment van succeir. Jo passava la tarda a l’APADA Sagrat Cor i després, per la nit, marxava al Poliesportiu de Montigalà per entrenar al sènior i la veritat, no estava al dia en la dinàmica ni en el dia a dia del club, pel què un dia m’assabento de que Raul Ruiz, màxim responsable esportiu, havia deixat l’entitat, gràcies a la pressió del “cap boix” de la junta directiva.
A partir d’aquell moment, sense responsable esportiu, la junta em va proposar la direcció tècnica del CB Puigfred però evidentment vaig declinar ja que ja ho era d’APADA Sagrat Cor i no era possible compatibilitzar-ho. Posteriorment li van oferir al Sergio López que per feina tampoc podia i la “cap boix” va tornar a insistir de manera agressiva en que deixés l’APADA i agafés les regnes esportives del club, trobant-se amb un no que la següent temporada ho pagaria de manera important.
Aquella temporada va acabar amb els entrenadors de les categories superiors tenint autonomia i sobre tot molta comunicació i que va fer que tot funcionés perquè tots els entrenadors teníem clar que havia de funcionar d’aquesta manera. Va ser un clar exemple d’entrenadors de club, fet que actualment no es veu gaire sovint.
Malgrat la “cap boix”, el projecte sènior a la Tercera Catalana havia funcionat i la junta directiva em va proposar “només” seguir com primer entrenador del sènior masculí i sense pensar-m’ho vaig acceptar. Pot ser m’ho tindria que haver pensat una mica perquè la següent temporada seria estranya, però el grup de treball del sènior era molt bo i això va pesar més que tots els mals pressentiments que veia acostar-se.
David Parra
