Records històrics: Fulgor i mort a la cistella colomenca
La història del bàsquet de la ciutat a l'elit és molt interessant, com interessant és aquest article, escrit per l'actual director d'El Mirall, Josep Maria Roca, el 18 d'abril de 1995, al desaparegut setmanari esportiu Coloma Sports, amb el títol de “Fulgor i mort de la cistella colomenca” on resumeix de manera magistral el bàsquet sènior de Santa Coloma fins al 1995.
Aquest és l'article íntegre inclòs el resum que acompanyava a l’article original.
La setmana vinent es pot fer efectiu el descens del CB Gramenet a la Primera Catalana. El club colomenc mai ha conegut aquesta categoria encara que sí que la va conèixer el CB Santa Coloma, entitat de la qual han heretat els dret històrics, però no els deures econòmics. Tres canvis de nom, set presidents i encara més entrenadors són el bagatge increïble de només onze anys de la història de l'esport colomenc que arriba al final.
La història, vista des de fora, pot resultar al·lucinant per a l'observador imparcial. Però a aquestes característiques cal afegir encara més circumstàncies, que malgrat tot, no han aconseguit que Santa Coloma mantingui el bàsquet a l'elit.
Quan Pere Antoja i Vicenç Redón firmaven el 1984 l'acord entre els dos clubs que començarien aquesta història se suprimia d'una copa l'equip que el club colomenc tenia a la Primera Catalana. Els Sevilla, Suárez, Chicharro, Guinart i companyia es quedaven sense poder jugar al seu club de sempre. Arribava el bàsquet del bo, el Licor 43.
Aquesta marca de beguda alcohòlica patrocinava el CC Badalona que en fusionar-se amb al CB Santa Coloma configurava una nova entitat: el CC Santa Coloma, on les dues ces, sense punt, no significaven res. El club badaloní ja venia rebotat de la seva seu veïna. Allí va ser exclòs pel Cercle Catòlic, entitat que forjo, amb l'empresa Cotonifici de suport, l'entitat arribava a Santa Coloma amb un deute amagat que sobrepassava els 40 milions (pessetes).
Manel Comas a la banqueta i un equip nacional de luxe compost per Quim Costa, Agustí Cuesta, Jordi Freixenet, Joan Pera, Miquel Pou i amb dos internacionals de campanetes: Mike Phillips i Craig Dykema va arribar a ocupar la quarta plaça de la Lliga. Era la bogeria a la ciutat que desencadenava en derrotar, aquella segona temporada, tres vegades el Barcelona. Un humiliant triomf per 36 punts obligaria el club blaugrana a prescindir del sempitern Antoni Serra.
Però aquest mateix equip, capaç del millor, se'n va anar a enfonsar la tercera temporada. El Licor 43 va deixar de patrocinar. Els cobraments es van retardar en excés i la moral va caure. Tot i així el descens es va haver de consumar a l'últim instant a Osca contra el Peñas.
Però el problema dels diners havia fet estralls. Vicenç Redón ocupava la presidència aprofitant una malaltia d'Antoja, però la desaparició dels “elements” badalonins no va servir de res. Els directius van començar a avalar préstecs que van haver de pagar els fiadors, molts directius i personalitats ciutadanes que poc o res tenien a veure amb el bàsquet.
Un aval de 20 milions (pessetes) que va concedir el consistori va ser la cirereta d'un pastís econòmic que es va arribar a engolir desenes de milions (de pessetes) per mantenir a l'elit espanyola un bàsquet que no generava recursos per si mateix.
Quim Costa, un dels referents colomencs a la Lliga ACB / Fotografia: acb.com
El Metro, ja amb Rafael Oltra a la presidència, i el traspàs de Pep Cargol al Reial Madrid per 13 milions (pessetes) van allargar l'agonia a Primera B, però tampoc van evitar el salt endavant que hagués significat el retorn a l'ACB aprofitant-se de la darrera ampliació es perdés llastimosament després de fer el més difícil que era classificar-se en disposició de jugar el play-off amb el factor camp a favor.
Els colomencs van ser l’únic club que no va aconseguir l’ascens malgrat tenir aquest avantatge. El València va aprofitar el regal.
Era el principi de la fi. Abans d’arribar a aquesta desafortunada eliminatòria, el club havia perdut la unitat inicial que conservava des del principi. Una moció de censura no executada deixava fora de la presidència Rafael Oltra i posava el càrrec a les mans de José Cano.
El nou president va incomplir gairebé tots els compromisos que havia adquirit abans d’accedir a la presidència. El patrocinador que tenia a la recambra li va fallar, els diners, malgrat els avals que ell i part de la seva junta directiva es van veure a fer no van ser suficients i l'equip directiu es va trencar.
Va ser el moment per a una gestora que va presidir Joan Aloy durant uns quants mesos i que no va poder evitar el descens a Segona Divisió. En aquesta categoria es va aconseguir el patrocini de Graningás, una empresa que no només va posar els diners per a l'ascens que s'aconseguia a Cartagena. També el propietari va decidir accedir a la presidència després que el vell club ja hagués desaparegut.
El CB Gramenet apareixia com un nou club que havia comprat la plaça al desaparegut CC Santa Coloma. Era una manera d'evitar creditors de tota mena. Tot i començar de nou, completament net, el nou president, molt personalista, va acabar sent boicotejat per socis, aficionats i el nou equip municipal. El descens s'havia aturat comprant la plaça del Calella però no va servir de res.
A Segona, amb Nacho García de president, es va basar en el control de despeses, a esgotar pressupostos. Tampoc va ajudar la sort i després de salvar-se del retorn a Primera Catalana l'any passat després de la retirada de la Seu d'Urgell, aquesta temporada ha passat el que és inevitable.
Tres anys sense fer la preceptiva assemblea anual perquè ningú no l'ha sol·licitada demostren l'escàs interès de la ciutat per tenir un equip entre l'elit. L'ascensió d'Indústries García, i sobretot, de la Gramenet (Futbol), han fet innecessari inflar el bàsquet perquè mantingui el seu estatus.
Ara, a Primera Catalana a tornar a començar. La base és l'únic camí possible en una ciutat amb un tècnic i quatre jugadors ACB nascuts en ella i tres més forjats en els equips de l'entitat que torna a la modèstia de la categoria territorial.
Efemèrides d'una història amb final trist
1983
El Licor 43 es desplaça a jugar a Santa Coloma com a entitat independent i acaba vuitè a la Lliga ACB després de perdre amb el Reial Madrid
1984
El CB Santa Coloma, fundat el 1948, arriba a un acord amb el CC Badalona perquè el club badaloní s'afinqui a la ciutat sota el nom de CC Santa Coloma i la presidència de Pere Antoja (CC Badalona) i la presidència adjunta de Vicenç Rodó (CB Santa Coloma)
1985
Un excel·lent quart lloc per al Licor 43, que torna a caure, a semifinals, davant el Reial Madrid (2-0)
1986
Sense patrocinador, el CC Santa Coloma baixa de categoria després d'una parcial actuació arbitral dels col·legiats a Osca. Guanyo el Peñas 3-2.
1987
El Metro Santa Coloma patrocina el CB Santa Coloma que, amb el traspàs de Pep Cargol al Madrid, cobreix la temporada, però el dèficit ofega i l'equip acaba desè a Primera B. Els 8 primers no van fer el preceptiu play-off i van pujar els dos primers de la lliga regular. En tractar-se d'un forfet clar, van haver de pujar novè i desè. El Santa Coloma no va reclamar. A finals d'any es promociona una moció de censura contra la junta de Rafael Oltra. Aquest deixa pas al postulant, José Cano.
1988
El nou president promet un nou espònsor que no arriba i uns diners que tampoc apareixen. Una reacció absurda de l'americà Dan Bingenheimer és l'inici de la fi per al bàsquet d'elit. Una tècnica seva permet al València guanyar al Metro l'eliminatòria d'ascens. Era l’any de l’ampliació de l’ACB i l’equip colomenc va ser l’únic que no va saber aprofitar el factor camp. Va acabar novè.
1989
Es perd la categoria a costa del Tenerife en una dramàtica eliminatòria que cau del costat foraster en els darrers segons de partit. Joan Aloy és president de la Gestora, després d'una temporada nefasta en què els deutes han portat l'Ajuntament a avalar un préstec de 20 milions (pessetes) que la Caixa de Catalunya hauria d'executar al seu moment per falta de pagament del club.
1990
L'equip ha canviat el nom. Ara es diu CB Santa Coloma. Ascens a Primera B a Cartagena. Tornada a Primera B sent subcampió de Segona ja amb Graningás d'espónsor i Pere Gran de president.
1991
Temporada de transició amb Lotus que s'incorpora com a patrocinador de l'entitat. Aval municipal de cinc milions (pessetes) per avalar la fiança de deu milions (pessetes) que sol·licita la Federació. El Calella ven la plaça al club colomenc que segueix a Primera B i l'equip passa a dir-se CB Gramenet per tapar els deutes.
1992
Una altra temporada negativa esportivament. L'equip torna a baixar a Segona en desaprofitar amb poca fortuna totes les seves oportunitats. Econòmicament, se salva gràcies a l'aportació personal del president, ja que Lotus-Festina, el patrocinador, rep cinc partits televisats. Tot i això, Pere Gran és boicotejat i sense ell es perd l'opció de continuar. Accedeix a la presidència Nacho Garcia.
1993-1995
La nova directiva intenta mantenir un equip equilibrat en la categoria, però la mala fortuna porta al descens a Primera Catalana.
