Més enllà dels esforços físics dels adolescents colomencs

Ahir, al compte d’Instagram del Departament d’Esports de Santa Coloma es va publica el següent post: 

“Sabies que el 70% d’adolescents no fan una hora d’activitat física al dia?. De fet, un estudi realitzat a joves de 4t d’ESO a Santa Coloma de Gramenet constata aquesta tendència. 

L’Organització Mundial de la Salut recomana un mínim de 60 minuts al dia d’activitat física moderada a vigorosa durant la setmana. D’aquests, es recomana almenys 3 dies a la setmana d’activitats vigoroses que reforcin músculs i ossos.

Pots veure que tot suma: caminar, participar en activitats esportives, fer les tasques de la llar... en definitiva moure’s i no estar més de 2 hores al dia davant de pantalles per oci.
Així que ja saps! 

Consulta la guia d’esport per a joves a: www.esportsgramenet.cat/”

Un molt bon post que dona peu a unes quantes interpretacions que pot ser hauríem d’anar més enllà d’un tema tant important com la salut, ja que el transfons del problema supera la exclusivitat de la salut i toca altres temes com els hàbits, els valors i la educació i que converteix a la salut la conseqüència de tot això. 

Es cert que l’actual generació d’adolescents i la no que es adolescent i son anteriors, estan adduïts per la comoditat de la tecnologia (en llatí significa saber o la ciència del techni: fer i resoldre, no comoditat) i que cada vegada costa més s’aixequin del sofà i de davant de l’ordinador, del mòbil o de la consola. Això es un problema força greu que te uns antecedents força importants que podem analitzar de la següent manera:

L’excessiva utilització (mal ús, els excessos sempre son dolents) de la tecnologia fa que perdin un temps important per relacionar-se físicament i perdin un temps important en relacionar-se “virtualment”, inclús més temps que si ho fessin físicament. Aquest excés de sedentarisme es la realitzada que exposa el Departament d’Esports, juntament amb el treball de la Diputació de Barcelona al post d’Instagram dins de l’enquesta feta i resum uns resultats terribles, amb un 9% més d’adolescents sense fer treball físic de cinc anys enrere i que fa una mitjana d’un 25% dels adolescents totals. A més, específicament a Santa Coloma, un 70% dels joves no arriba a una hora de treball físic al dia, i que es pot entendre com caminar, córrer, etc.

En el moment de buscar solucions per evitar-ho, això passa, un primera instància, per els tutors. Ens estem trobant amb unes generacions on la educació i el respecte està cada vegada essent més absent i es molt fàcil veure-ho cada dia amb uns quants “tips”: S’ha perdut el dir si us plau i/o gràcies (sembla que tot el que s’hagi de fer es converteix en una obligació cap l’adolescent), s’ha perdut el saber estar en públic (els crits, la imposició, el poc respecte per la propietat del demés, sigui privat o públic, el posar-se la ma a la boca quan s’estossega o es badalla), s’ha perdut el que deien les “yayes” del “civisme” (cedir seient a les persones grans, deixar passar dreta-esquerra, no ocupar tota la acera quan es va en grup) o la pèrdua de tracte personal (no mirar a la cara quan es parla amb una persona, saber escoltar i no sempre parlar d’un mateix, no dir en persona el que has dit per whattsup).

 "Un molt bon post que dona peu a unes quantes interpretacions que pot ser hauríem d’anar més enllà d’un tema tant important com la salut, ja que el transfons del problema supera la exclusivitat de la salut i toca altres temes com els hàbits, els valors i la educació i que converteix a la salut la conseqüència de tot això"

Els tutors no es poden deixar anar en la educació per que estem marxant cap a una societat egoista i egocèntrica, on el més important es la meva felicitat i si la resta estan malament i jo be, doncs m’és igual, i busquen viure en una societat idíl·lica que troben a les xarxes socials, on qualsevol subjecte pot tenir els 15 minuts de gloria que deia Andy Warhol, allà al 1968 avançant-se al que ens vindria a sobre, sense cap tipus d’esforç ni de preparació, i això es un missatge que els tutors no haurien de permetre que els fills rebessin de cap de les maneres. 

El no fer treball físic en la adolescència genera una salut hipotecada per el futur però el més greu es la salut mental que actualment es troba en un 30% d’adolescents, segon estudio de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, que van al psicòleg. Un 30% d’adolescents que van, i no sabem el tant per cent que necessitarien anar i no van, bàsicament per què els tutors s’han deixat anar i consideren que això no li pot passar al seu/seva fill/a.

A vegades els números son freds però en aquest cas son molt clars per veure la direcció de construcció de la nostra societat. I en aquesta societat d’adolescents on els seus tutors son bàsics per modular aquest camí, hi ha altres actors d’aquesta tragicomèdia que els ens públics i els ens privats. 

En el primer del casos, governs, ajuntaments, diputacions, etc.. han d’assumir les seves responsabilitats legals com ser més exigents en els controls d’actuacions d’aquesta adolescents en la via pública, on s’està enviant el  missatge de que no passa res “si m’enganxen”, o generar programes per facilitar l’accés als adolescents a situacions d’una mínima exigència física, ja que està vist que no es suficient amb fer les enquestes, sino que s’ha de fer un pla de xoc veient com en 5 anys ha augmentat un 9% el sedentarisme. Això vol dir que les polítiques envers això a aquest en els darrers 5 anys han estat infructuoses o senzillament no han estat.

En el segon dels casos, pel que fa al context privats, això recauria directament ens els clubs esportius, i de qualsevol esport. Un esport genera per defecte, un treball físic, un esforç, uns valors, just el que estem perdent com societat i el club esportiu, sigui quin sigui l’esport, no ha de deixar-se anar i compactar els seus esportistes perquè siguin membres actius de l’esport i no passin per allà com darrerament sembla que està passant. L’esport es un arma molt forta per canviar les coses, però tinguem clar que la cultura de l’esforç i els valors han de sortir directament dels clubs esportius i aquests haurien de ser els escollits per intentar adreçar la nostra societat d’adolescents i la nostra societat de futurs adolescents. 

La força dels clubs es molt important però un club, com un col·legi, no educa, sino que ensenya, i vosaltres, tutors, que passeu o hauríeu de passar molt més temps amb els vostres fills, teniu la clau per treballar la autocrítica i educar a valors segurs per a la nostra societat. Sabem que es un gran esforç, però també serà un gran premi.