L'experiència com a valor fonamental en la formació

Article de l'entrenador Adolfo Cardete, publicat a la pàgina web de l'Associació Espanyola d'Entrenadors de Bàsquet.

Aquest tercer article en relació amb els valors ho he volgut centrar en el reconeixement als ensenyaments dels nostres majors, que per desgràcia moltes vegades oblidem.

La influència en la població general, en els nens i la joventut en particular i la informació constant afegida a la informació rebuda a casa nostra, amistats, etc… i la velocitat a la qual el món actual corre provoquen que el criteri que tenim sigui en molts casos una mica condicionat i sobretot… passa de llarg molt ràpid perquè ens segueixen arribant informacions noves, impactants i freqüents.

Podent xerrar amb Lolo Sainz a la II Gala del Bàsquet Espanyol, minuts abans que rebés el Premi Llegenda, em van venir a la ment infinitat de records i imatges de la seva trajectòria, després d'escoltar-lo en el seu discurs em vaig adonar del fàcil que oblidem a els qui fa uns anys eren els nostres referents, i la poca importància que se li dóna als seus èxits, i sobretot la humilitat que tenen, potser per això són grans i llegendes. 

En el cas de Lolo Sainz, a més del seu saber estar, i dels seus anys al Reial Madrid i la Selecció Espanyola, crec que és just destacar la seva etapa al Joventut de Badalona, on va imposar un sistema de joc ràpid de contraatac i arribar jugant (tan de moda ara), que era una delícia veure. Però no només això, sinó que va començar a aprofitar el pivot de 2,13 Ferran Martínez per obrir el camp tirant ja des de la línia de tres, i els seus exteriors utilitzaven amb encert aquest tret tan de moda al nostre bàsquet actual (els germans Jofresa, Villacampa, Jordi Pardo, Harold Pressley no renunciaven a llançar de llarga distància), jugava amb un altre pivot amb bona mà com Corny Thompson i aconseguia obrir el camp per buscar sempre la millor opció, amb un parell d'interiors com Ruf i Morales tenia una plantilla equilibrada per dominar els aspectes fonamentals del joc. Us sona? És el principi del bàsquet que actualment es juga, els grans tirant de tres, córrer, obrir el camp, arribar jugant… Recordo el partit de l'Open McDonalds el 1991 contra els Lakers de Magic Johnson, Byron Scott, James Worthy, Sam Perkins i Vlade Divac, i la veritat que se'm posa la pell de gallina. Que grans moments i que bonic va ser el partit, i que a prop va estar la victòria. i la veritat que se'm posa la pell de gallina. Que grans moments i que bonic va ser el partit, i que a prop va estar la victòria. i la veritat que se'm posa la pell de gallina. Que grans moments i que bonic va ser el partit, i que a prop va estar la victòria.

_{Fotografia: Pinterest}

En aquest punt on s’escapa la victòria per poc no puc oblidar aquell triple inversemblant de Djordjevic a la Final Four d’Istanbul que li va impedir ser campió d’Europa amb el Joventut. Tot això que és història viva del nostre meravellós esport que poques vegades surt a la llum, i roman en l'oblit més temps del degut, i no he pogut evitar explicar-ho en aquest article. 

D'aquella època, any 1992, tinc un gran record d'un Clinic a Madrid d'Asa Nikolic, Pablo Casado i Herb Brown, per la seva vitalitat i ganes de transmetre coses a les noves generacions d'entrenadors em van enganxar definitivament aquest esport com a entrenador de bàsquet . Recordo Asa Nikolic molt pendent d'agrair a la traductora els seus esforços per fer-nos arribar als altres tot saber sobre com treballava l'escola iugoslava, a un Herb Brown explicant-nos com organitzava la seva defensa al Taugrés amb Ramon Rivas com a home gran i referent, ja un Pablo Casado (entrenava al CB Villalba a l'ACB) que ens va entusiasmar amb els seus exercicis per treballar el tir de tres i que a més de divertits eren una delícia i van ser molt ben rebuts per tots, doncs la distància de per aquell llavors 6.

És important poder transmetre als nostres jugadors o als entrenadors els nostres coneixements i experiències, l'ésser humà ho ha fet sempre, al principi al voltant d'un bon foc que a més de calor donava protecció i allà els ancians del llogaret transmetien a les més joves històries sobre lluites èpiques amb la natura i els millors llocs per caçar o pescar, així com algun que altre compto amb la seva moralitat perquè la lliçó fos completa. Aquesta transmissió oral s'ha mantingut molt de temps, Aristòtil feia classe als seus alumnes caminant (escola peripatètica, caminar i pensar), a l'edat mitjana es feien cançons sobre batalles, amors impossibles, successos importants, etc. que els trobadors portaven de banda a banda. I ja, amb l'aparició de la impremta i la possibilitat de publicar llibres i assaigs, el paper va ser el principal instrument de transmissió de coneixement. Però vull recordar-vos que, a les universitats, escoles, etc. el professor parla i explica als seus alumnes, de vegades amb un altre tipus de suports com a imatges a la pissarra o diapositives i vídeos, però la paraula és la principal forma de transmetre als altres. Ara ja estem a l'època digital i audiovisual, però això és una altra història. 

És clar que els entrenadors hem de fer servir la paraula per transmetre instruccions, coneixement i compartir amb els altres, i en l'ús de la paraula hi ha la clau del nostre èxit. Trobar la paraula adequada per aconseguir que t'entenguin els altres és fonamental, i per això moltes vegades és necessària l'experiència del que ja hem viscut per un mateix o pels altres per poder-ho fer. D'aquí la importància de no oblidar els nostres referents ni els entrenadors que ens han precedit. No tot això cal rebutjar-ho i oblidar-ho, al contrari, cal tenir-ho en compte per saber d'on venim i cap a on anem, i aquest trajecte potser és el més difícil de la nostra vida doncs sense tenir això clar estem perduts, a la pista de joc, al vestidor i per desgràcia moltes vegades a la pròpia vida.

Jo sempre als meus equips sènior amb l'únic objectiu de transmetre coneixement i reflexió, abans dels partits selecciono una frase per dir-la als meus jugadors/es, de vegades és del mestre Lao Tse, d'altres d'algun personatge històric, d'altres d'un entrenador o jugador ja retirat o en actiu però amb un missatge que crec important, sempre d'algú amb pes en el coneixement de la vida i per tant aplicable a la situació de cadascú, i que cadascú interpreti d'acord amb les seves vivències i experiències. 

Saber escoltar els nostres majors és potser un dels majors ensenyaments que podem rebre i poques vegades ho apreciem amb la rellevància que té. Moltes vegades s'utilitza el terme “batalletes” per referir-se al missatge que ens volen fer arribar, però sense aquestes “batalletes”, i els que ens les expliquen probablement no estaríem on som i les coses no haguessin avançat tant, doncs aquestes experiències de coneixement de la vida i el nostre cas com a entrenadors també del joc ens permeten tenir una informació i un coneixement que altrament seria impossible tenir. Cal saber escoltar el nostre cor, els nostres grans, els altres, en definitiva, com suggereix el títol del meu article “l'experiència és la mare de la ciència”, i jo hi afegeixo “…i també del bàsquet