El Triangle de les Bermudes
Article de l'entrenador ACB, Xavi García a la pàgina web Solobasket a l'octubre del 2011.
Aquest és l'article íntegre:
“El gran repte de l'adult vinculat a un nen (pare o entrenador) és prendre consciència de com de vegades el pot utilitzar inconscientment per al benefici. I a partir d'aquí, decidir o no canvis de conducta”
Després de molt de temps sense escriure, torno a l'atac amb un tema especialment sensible i transcendent, des de la meva perspectiva actual: la relació entre pares-entrenadors-jugadors al bàsquet de base. Això dóna per molt més que un post, però intentaré almenys ajudar en la presa de consciència. Tres extrems doncs al triangle: un extrem és a la banqueta, un altre a la pista i el tercer a la grada. Tema recurrent, em direu. Doncs sí, efectivament és un tema recurrent i no menys important. Intentarem enfocar-ho des d'una perspectiva descriptiva i no partidista o parcial, per aportar elements de reflexió. Aquesta perspectiva serà sistèmica i es basa en canviar el focus datenció del individu al conjunt o sistema. Intentaré explicar-ho.
Tots pertanyem a molts sistemes alhora (família, amics, empresa, persones que anem a un gimnàs concret, etc.) Per exemple, imaginem un símil d'un gimnàs: hi ha tres homes sols exercitant-se amb bici estàtica. Cadascú amb els seus pensaments, hi ha un camp emocional que podríem descriure com de tranquil·litat, com un llac en calma al capvespre… En aquelles que entra una dona guapíssima que es farà peses. Els tres homes canvien, acceleren pulsacions, es miren, miren la dona, intenten atraure la seva atenció, fins i tot potser algun farà peses i deixi la bici per a un altre moment. No tots faran el mateix, però és evident que l'entrada de la dona al sistema ha tingut un impacte, el camp emocional del sistema ha canviat, ja no hi ha “pau”, hi ha tensió sexual, s'aixequen ratxes de vent al llac . La perspectiva sistèmica, doncs, no jutja què fa cadascú (focus a l'individu) sinó que intenta descriure, des d'una posició d'observador, la interrelació entre els individus, més el conjunt com a tal.
L'espai que hi ha dins del nostre triangle (banc, grada, pista) és el que des d'una perspectiva sistèmica, anomenem la “tercera entitat”, és a dir, un espai emocional que té vida pròpia i que s'alimenta del que hi fiquen. cadascun dels individus que tanquen el triangle. És a dir, quan hi ha frustració d'una part, aquesta frustració desemboca al “sistema” o espai interior del triangle. Quan hi ha alegria, el mateix, quan hi ha ressentiment, enveja, gelosia, ànims, somriures, palmells, … tot, tot allò que una de les tres parts transmet, impacta en els altres i genera un canvi en el camp emocional del triangle.
Fotografia: València Basket
Uns estudis realitzats per Gottman (psicòleg i escriptor, Washington) revelen el que simplificant i resumint podem identificar com a “toxines” dels equips, o sistemes (pares, entrenadors i nens formem un “sistema” encara que no vulguem, doncs interactuem per a un fi comú, que és el progrés duna de les parts, el nen, en aquest cas). Aquestes toxines són les que Gottman anomena “4 genets de l'apocalipsi”:
Crítica/Culpa: implica atacar la personalitat o caràcter, en comptes d'enfocar-se en la conducta específica que molesta o que és font de desacord.
"L'espai que hi ha dins del nostre triangle (banc, grada, pista) és el que des d'una perspectiva sistèmica, anomenem la “tercera entitat”, és a dir, un espai emocional que té vida pròpia i que s'alimenta del que hi fiquen. cadascun dels individus que tanquen el triangle. És a dir, quan hi ha frustració d'una part, aquesta frustració desemboca al “sistema” o espai interior del triangle"
Menyspreu: És un signe obert de la manca de respecte. Els exemples del menyspreu inclouen: burlar-se, posar els ulls en blanc, fer cara de menyspreu, o enderrocar l'altra persona amb l'humor sarcàstic, gestos corporals despectius.
Estar a la defensiva: Quan una persona està a la defensiva, ell o ella usualment experimenta molta tensió i això dificulta enfocar-se en allò que realment s'ha dit. Negant responsabilitat, inventant excuses, o responent una queixa amb una altra són tots exemples d'estar a la defensiva.
Ignorar-se: Quan es fa servir aquesta tàctica sovint, un està escapant del desacord, en comptes de resoldre els problemes.
No cal posar exemples pràctics de cadascuna de les toxines al bàsquet de base, tots som capaços de trobar els nostres en el dia a dia. El que Gottman demostra en els estudis, és que per a la salut emocional d'un sistema (el nostre triangle), cal una ràtio de 5 a 1, on 5 són interaccions positives i 1 les toxines. Ara, analitzem quina és la ràtio en el nostre “triangle” amb cada família com a entrenadors, com a pares... Tenim feina per fer, oi?
Cal incrementar, doncs, la positivitat a l'entorn, el sistema, l'equip, anomenar-lo com vulgueu, en definitiva, a l'”espai” que existeix entre qualsevol grup de persones que interactuen amb un objectiu comú. Evidentment, els que no comparteixin objectiu: ajudar el creixement del nen, abstenir-se de tot això (bé, segur que ja no han arribat fins aquí).
Què incrementa la positivitat? Mostrar empatia, comunicació assertiva, gestos, somriures, mirades, ànims, reconeixements, humor, etc... tots sabem que podem transmetre molt amb el nostre comportament. El repte, doncs serà prendre consciència de l'impacte que tenim al sistema, per així, intentar actuar des d'una intencionalitat determinada a les nostres interaccions, i no deixar-nos portar per les toxines. I, en tot cas, quan aparegui una toxina, saber que haurem de generar 5 interaccions positives per tornar la “salut” al nostre triangle. Quin repte, oi? Tot canvi en el comportament és un repte, i si tots esperem que comencin els altres, ho portem clar! Com diu Gandi: “sigues el canvi que vols veure al món”. Mostrar vulnerabilitat (que tots tenim) ens aterreix, ia canvi contaminem el nostre entorn. És necessari un canvi al nostre bàsquet de base, el real, el del dia a dia. No pas l'altre.
“El veritable progrés social no consisteix a augmentar les necessitats, sinó a reduir-les voluntàriament; però per això cal ser humils.” (Mahatma Gandhi)
