Com ajudar els nostres fills a gestionar els triomfs i les derrotes esportives

Article publicat a la pàgina web CDM Sport a càrrec de la psicopedagoga Cristina Regué, el juny del 2017.

Cristina Regué és llicenciada en psicopedagogia, mestra d'educació especial i màster en teràpia familiar sistèmica. Fundadora del gabinet psicopedagògic Improving BCN també coordina el gabinet psicopedagògic de l'escola pública Dolors Monserdà-Sant Pau de Barcelona. Té tres fills (Dani de 15 anys; Eric, de 13; i Mar, d'11); que, entre altres esports, practiquen vela lleugera -a les classes patí a vela júnior i làser- amb uns resultats realment notoris.

Ajudem realment els nostres fills quan participen en competicions? La psicopedagoga i terapeuta familiar, Cristina Regué, ens explica com optimitzar la nostra tasca en aquest sentit, així com què podem fer per ajudar-los a gestionar les victòries i derrotes. 

Certes veus qüestionen la idoneïtat de l'esport de competició en la formació dels nens i nenes de 8 a 15 anys pel temor que aquest pugui generar-los un esperit competitiu que els mermi valors com la companyonia o la solidaritat i que reforci el 'tot val que, en certs cercles, sembla enarborar-se com a garantia de supervivència a la societat actual. Per a la psicopedagoga i terapeuta familiar, Cristina Regué (Barcelona, 1974), “la competició dóna sentit a la pràctica esportiva i no té res de negatiu per als nostres fills, sempre que els acompanyem en el gaudir”.

Regué que, així mateix, és fundadora del gabinet psicopedagògic Improving BCN, afegeix que “la competició aporta molts valors positius com l'esforç, la companyonia, el joc net, sentir-se sa, l'evasió, la socialització etc, ja que aporta als infants un punt de tensió que els ajuda i motiva en la progressió dels aprenentatges realitzats a l'esport en què competeixen”.

Una progressió que es constata tant a la victòria com a la derrota… 

És clar. Tant si el nen o la nena guanya com perd el partit, la cursa o la regata, posa en pràctica el que ha après. I si va amb els seus pares, pot mostrar-los l’evolució seguida amb els entrenaments que ha fet. Així mateix, la competició aporta un punt d’aprenentatge de la gestió de la tensió i dels nervis que tota competició comporta. 

A vegades, aquesta tensió de la competició, així com voler fer-ho bé davant dels seus pares, pot inquietar el nen o nena. 

Hem de propiciar als nostres fills el gaudi de tots els moments que viuen. I la competició s'ha de viure com un moment més de la vida. Per això sempre insisteixo que els pares han d'acompanyar els fills ajudant-los a viure positivament l'experiència i primant el valor de l'esforç sobre el resultat. És convenient que l'esport en què competeixen els nostres fills hagi estat ben escollit en virtut del seu temperament.

Quines accions serien les més recomanables que els pares realitzessin amb els seus fills a les competicions?

És molt convenient que l'esport en què competeixen els nostres fills hagi estat ben escollit en virtut del seu temperament, així com de les oportunitats que aquesta disciplina els podrà oferir i dels valors que desitgem per a ells. També és important que en aquesta elecció de l'esport en què competiran els nens, els pares avaluïn els referents que tindran procedents del Club per al qual competeixen i de l'entrenador, així com dels valors que els transmetran.

_{Fotografia: dreamstime}

Cada nen és diferent i, per tant, aquesta selecció de l'esport s'ha d'analitzar minuciosament. És així?

Sens dubte. Cada nen s'enfronta a l'esport i a la competició de manera diferent. No tots els nens són igual d'àgils o destres, ni tampoc reaccionen igual davant de determinades situacions. A uns cal animar-los, mentre que altres s'animen sols. Per això, els pares han de propiciar en els seus fills que percebin la seva companyia.

Deu ser de gran ajuda per als pares que els agradi l'esport que practiquen els seus fills, oi?

És clar. Propicia que es diverteixin més, que puguin entendre millor les diverses etapes d'aprenentatge que travessen els fills. De totes maneres, també es donen casos de pares a qui, inicialment, no els agrada gaire l'esport en què competeixen els seus fills però, amb el temps i les experiències compartides amb els seus fills, acaben passant-ho molt bé.

I quines actituds recomanaria als pares en les competicions dels fills?

Totes les que valorin l'esforç per sobre dels resultats. Actituds que afavoreixin en els seus fills saber guanyar, saber perdre i el joc net. I això es pot promoure tant abans del partit o la cursa, com des de les graderies i després de la competició.

Els pares han d'escoltar i evitar l'exigència de resultats i les crítiques, així com fer d'entrenadors.

Què han d'evitar els pares?

Sobretot el no escoltar. També pressionar exigint resultats. I les crítiques i el pretendre fer d'entrenadors o demostrar que saben més que els seus fills. Per norma general, els nens els succeeix com els adults, que després d'una competició comenten moments d'aquella. Cal deixar que sorgeixi aquesta atmosfera per comentar però sense forçar-la. Els nens mateixos, sense necessitat de pressionar-los, explicaran quan vulguin coses de la seva competició perquè, com deia, volen fer-ho perquè volen ser escoltats. I aquest moment és molt important perquè quan verbalitzen els moments o jugades que els semblen més interessants descobreixen els encerts realitzats i els errors comesos. Cal confiar en l'esperit autocrític d'ells mateixos perquè en tenen.

Ha comentat que no és bo exigir-los resultats. Això no pot generar una manca d'implicació?

En absolut. A tothom li agrada guanyar pel reconeixement públic que això comporta. Tots els nens volen guanyar però és millor posar l'accent en el procés d'aprenentatge, en què ho gaudeixin perquè si únicament es dóna valor al resultat se'ls condiciona cap a la frustració.

Sovint s'associa massa la diversió amb la victòria.

Fa moltes referències al gaudi durant el procés. Em crida l'atenció que molts campions també es refereixen a això i que reconeixen defugir la pressió del resultat per sentir-se més equilibrats i potenciar així millor les seves virtuts competitives.

És que sovint s'associa massa la diversió amb la victòria. Són molt pocs els pares que, després d'una competició, pregunten als fills si s'han divertit i, en canvi, molts que pregunten 'com has quedat?' o 'has guanyat?' O que, directament es llancen a criticar una jugada o una altra. Però el partit es veu molt diferent des de la grada i des del terreny de joc. Per això insisteixo que cal deixar-los parlar i escoltar-los sempre amb esperit positiu. Com més se'ls qüestioni o critiqui, més es tancaran en si mateixos, menys disposats estaran a compartir les seves experiències, i més risc hi haurà que, a mitjà o llarg termini, optin per abandonar aquell esport i/o la competició.

Han d'acompanyar el pare i la mare a la competició del seu fill o filla?

Més aviat crec que cadascun ha d'implicar-se en la mesura que vulgui. No sóc partidària d'homogeneïtzar el nivell d'implicació de tots dos. Allò que sí que han de coincidir completament és en els valors que fomenten i en aquesta actitud d'escoltar.

Com poden ajudar els pares que els seus fills gestionin bé els èxits esportius?

Sent uns bons referents per als fills. I aquests referents els nens els entenen i assimilen millor amb els fets que amb les paraules i, a més, són detectors eficaços d'incoherències entre les dites i els fets. No es pot promoure de paraula el joc net si des de la grada es criden consignes violentes.

Les victòries han de celebrar-se amb mesura i educació i mostrar als nostres fills que hi ha moltes més coses a la vida que també es poden celebrar.

Però tornant a la gestió dels èxits que em plantejava, certament s'han de fer els èxits però com se celebren totes les coses bones d'aquesta vida. No és bo celebrar només les victòries. Cal mostrar als fills que hi ha moltes coses bones a la vida que també hem de celebrar. I, per descomptat, les victòries s'han de fer amb mesura i, sobretot, amb educació. I això és una cosa que, lamentablement, no es fa així amb l'assiduïtat que cal.

I la gestió de les derrotes? Com podem ajudar els nostres fills en aquests casos?

Amb naturalitat, posant l'accent a l'oportunitat que aquesta derrota ofereix per aprendre a millorar. Com tot a la vida, la competició no és més que una marató d'aprenentatges. I en aquesta situació és quan més convé escoltar-los. I sense presses. Ja arribarà el moment en què en vulguin parlar. Però si, des del primer partit, o carrera o regata s'ha generat aquesta atmosfera de naturalitat i de comprensió que en tota competició de vegades es guanya i d'altres es perd però sempre s'aprèn, la gestió de la derrota, com la de la victòria, serà més fàcil i menys transcendental.

Això que diu serveix 'per a tot', oi? Vull dir que aquest plantejament mateix serviria per a l'escola i, després, per a la seva vida d'adults.

Efectivament. A la competició no es fa altra cosa que anar acumulant coneixements i per això s'han de superar etapes, en algunes de les quals es guanya i en altres, es perd. Tots ens sentim millor quan, davant d'un problema (o un competidor a la pista, al tartan o al mar), ens sentim prou preparats per afrontar-lo de manera controlada. Aquesta sensació optimitza els nostres potencials i propicia que traguem el millor de nosaltres mateixos.

S'ha de prioritzar la sensació de fluïdesa vital.

No obstant a vegades passa que ens plantegem reptes excessius…

Sí. Per això, sovint, subratllo que el que cal prioritzar és la sensació de la fluïdesa vital. I això és útil a la competició, a l'escola i a la vida adulta. I això rau a ajustar els reptes al nivell d'habilitats que es tenen. Si les habilitats són molt elevades i el repte no és al mateix nivell, el resultat és l'avorriment. Però si el repte és superior al nivell de les habilitats que es tenen, aquest desafiament generarà tensió, estrès i frustració. En base a això, els pares han de buscar que els reptes que acordin amb els fills siguin equilibrats amb el nivell d'habilitats perquè això és el que realment aporta fluïdesa vital i permet gaudir de les competicions… i de la vida en general.